Manifest
Cap on volem anar
Els resultats del congrés on es va constituir aquesta federació han estat portats a judici perquè hi va haver un munt d’irregularitats. Després d’un intent fallit per fer una candidatura unitària i de consens, es van presentar dues candidatures: l’oficialista, “Anem per feina” encapçalada per l’Àngels Torrents, i la no oficialista,¨Som Federació” encapçalada per en Lluís Hurtado. Qui va negar-se a participar en aquesta candidatura de consens va ser la part oficialista. La candidatura no oficialista va estar fins l’últim moment batallant per no haver-se de presentar. Es va decidir que, donada la importància de la Federació, pogués votar tota la filiació.
Els cens el va gestionar una contractada laboral afí al sector oficialista i membre de Poble Lliure. Hi tenien un accés privilegiat les persones que treballaven perquè guanyés el sector oficialista.
Les primeres queixes van sorgir quan es va donar un termini de pocs dies a la l’afiliació per tal que s’inscrigués per a poder votar. El dia en què se celebrà el Congrés, el passat 12 de març (només tenia format telemàtic) hi va haver molta gent que no va poder accedir a la sessió. Aquest fet el va fer palès en Lluís Hurtado i, finalment es va ajornar la votació. Dos dies després, el mateix Lluís Hurtado, va enviar un escrit impugnant la constitució de la Federació de Serveis Públics perquè la seva candidatura no havia tingut les mateixes possibilitats d’accedir al cens electoral que l’altra candidatura, els interventors no havien pogut comprovar la identitat de les persones incloses al cens i, a més a més, els criteris que s’havien utilitzat per a la revisió del cens tampoc havien estat clars.
Des de la candidatura no oficialista es va demanar que el cens fos clar i públic i que pogués votar tota la afiliació sense necessitat d’haver-se d’inscriure uns dies abans. Deixant votar només els que s’han inscrit es controlen els resultats de la votació. I això no és gaire democràtic.
Malgrat aquesta impugnació la Intersindical-CSC decideix tirar endavant amb el congrés. Per tal “d’agilitzar” el procediment, s’envien les ponències de cadascuna de les dues candidatures a la gent que pot votar (no a tota l’afiliació), se’ls demana que les llegeixin i que votin el dia del congrés. És a dir, els candidats no van poder exposar les seves ponències en un debat obert i participatiu. Finalment, va guanyar la candidatura oficialista, però el resultat va ser prou ajustat. Davant de les irregularitats que es van produir, la candidatura no oficialista va decidir portar-ho a la justícia.
Impugnen el Congrés de la Intersindical-CSC per manca de garanties democràtiques
Contra la impostura sindical: Són aliats els qui t’impedeixen votar?
Acceptar la proposta del Conseller Cambray, és l’única alternativa que han tingut els sindicats ja que no podien garantir el grau de seguiment de les dues jornades de vaga previstes per aquest setembre. En les vagues del curs passat la que més seguiment va tenir no va arribar a un 15%.
El Conseller no ha guanyat, són els sindicats els que han perdut. I com justifiquen aquests fracàs?. La majoria amb el silenci tot procurant mantenir la dignitat, però la Intersindical no, la Intersindical treu pit i piula a tort i a dret a les xarxes socials.
“Valoració crítica de l’acord amb el Departament d’Educació” document que no s’ha enviat a l’afiliació
Però, embolica que fa fort arran de la notícia de: El diario.es “La millonaria ‘caja de resistencia’ de ELA, la baza con la que el mayor sindicato vasco logra mantener huelgas de años”. Des de la Intersindical es respon“així seria més fàcil”
Parlem clar:
Tot això no té res a veure amb aquella Intersindical engrescadora que va incrementar delegats en les eleccions del 2019. Avui, els actuals dirigents en ves de fer autocrítica culpabilitza els treballadors/docents per no haver estat prou participatius en les vagues. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa, quan el que haurien de fer és callar per mantenir un mínim de dignitat.
Ara s’entén perquè gairebé un 50% d’alliberats i alliberades no continuen aquest curs, i alguns s’han donat de baixa del sindicat. Hipocresia en estat pur
Per aquest camí no serem mai Països Catalans
Quan pensar diferent, o simplement pensar, és destruir.
Quan opinar si es difereix de la línia establerta per qui és considera “quadre”, és molestar.
Quan preguntar és atacar i qüestionar.
Quan no combregar amb rodes de molí (o doctrina establerta) és passar a ser dissident, mal vista i enemiga del sindicat.
Perquè el sindicat només és d’alguns, és dels “quadres”, els únics que saben que convé al sindicat. La resta d’afiliats només hi som per pagar, no opinar, no pensar, no preguntar i si s’escau no votar per escollir cap “quadre”, ja s’escullen entre ells, que ho fan millor i saben el que convé al sindicat i especialment el que els convé a ells. És per això que el secretari nacional només el poden votar els delegats.
Votar, pensar, opinar, debatre, preguntar, dialogar, consensuar, qüestionar és voler DESTRUIR EL SINDICAT, perquè nosaltres NO SOM EL SINDICAT.
Si poso el meu nom en aquest escrit, demà mateix se m’obriria un expedient on de manera cautelar (ironia) em prendrien els meus drets d’afiliada (pagar, al ser un deure, em sembla que no el treuen fins l’expulsió) i tres dies després arribaria l’expulsió directa, amb una resolució d’expulsió exprés amb floritures legals i sense signatura.
Les meves llibertats sindicals i d’opinió, en aquesta cas i amb aquesta cúpula de “quadres” son perseguides i aniquilades. Ras i curt, com l’estil dictatorial que recorda temps passats, expulsions de destructors del sindicat a mans plenes.
Així estem a La Intersindical.
Escrit d’opinió d’una (encara) afiliada i dissident.
“Quan el debat s’ha perdut, la calúmnia és l’arma del perdedor.”
Sòcrates
A mitja dotzena llarga d’afiliats i afiliades se’ls ha obert expedient d’expulsió per haver signat un escrit de suport a una afiliada i delegada electa expulsada, ja fa dos mesos llargs.
Si l’afiliada hagués actuat en contra de l’ideari de la Intersindical-CSC, tot plegat tindria tot el sentit. Però el cas que ens ocupa són el Secretariat Nacional i la Federació de Serveis Públics, els que no acaten l’ideari del sindicat que representen.
Aquesta afiliada va patir assetjament intel·lectual i abús de poder, per homes i amb el silenci còmplice d’algunes dones de la seva Unió Territorial.
I què va fer l’afiliada maltractada? Doncs el què havia de fer: posar-ho en coneixement de la Secretaria d’Igualtat, perquè fes de mediadora en el conflicte.
Però, ai las! La nostra afiliada represaliada es va trobar davant d’una reconversió de La Sección Femenina, ja que no van donar cap importància a les seves paraules i tampoc es van dignar a obtenir-ne informació. El cas és en espera de judici.
Però ben mirat aquest no és el problema de fons. Qui actua d’aquesta manera és La Intersindical-CSC, un sindicat en què una de les paraules del seu lema és feminisme i quan parlen gairebé sempre ho fan en femení.
Què està passant? És diu una cosa, però a l’hora dels fets s’actua de forma contrària?
El feminisme i parlar en femení s’ha convertit en una marca publicitària? Si és així tot plegat frega la misogínia.
Però encara hi ha més, La Intersindical-CSC forma part de la comissió de treball del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I seria interessant de conèixer les propostes d’aquest sindicat que s’autoanomena feminista.
Es podria creure que un sindicat és una autoorganització dels treballadors i treballadores per tal de defensar els seus drets front les empreses, patronals i poders públics. I que fins i tot un pas més enllà, poden fer propostes de futur quant a models.
Es podria creure que un sindicat independentista i republicà, tot suposadament, s’hauria de regir per uns valors democràtics i de respecte a les persones, fomentant el diàleg la participació i l’empoderament d’uns i altres, tot suposadament.
Quan veus que la direcció d’un sindicat, el teu suposadament, s’instal·la en l’autoritarisme i el despotisme, no escolta, no dialoga, no sap fer res més que tirar de sancions i expulsions sense fonament. Tancant-se en el “búnker” del seu poder de fireta, silenciant allò que no li interessa i usant els òrgans del sindicat d’una manera sectària per tal de blindar-se, confonent de manera barroera víctimes i victimaris…
Et preguntes aleshores si es mereixen la confiança que moltes persones els hem atorgat, afiliades o no. Et preguntes si l’interès de certes organitzacions polítiques, o faccions d’organitzacions polítiques, és per tirar endavant un projecte sindical o per poder accedir a alliberaments sindicals i salaris, carpe diem.
Cal un debat a fons ja, suposadament, amb llums i taquígrafs.
L’any 1958 en plena dictadura franquista, diversos nuclis de persones agrupats en petits grups de resistència al règim, aniran configurant un sindicat independentista i de classe.
Dos anys abans dels JJ.OO. de Barcelona, el 1990, neix la Intersindical-CSC tal com la coneixem ara. Miquel Porter i Moix en fou el primer secretari. El seguiren Isabel Pallarès i Roqué 1998/ 2013 i Carles Sastre i Benlliure 2013/ 2020. Des del juliol 2020, el càrrec de secretari general recau en Sergi Perelló Miró.
L’any 2017 la Intersindical, va fer un gran salt qualitatiu tot incrementant la representació sindical i convertint-se en la primera força a l’administració pública catalana.
L’any 2020, va començar-hi a haver desconcert, preses de decisions en petit comitè. I a partir d’aquí, un degoteig de baixes i expulsions. Cal dir que no consten expulsions de persones afiliades a la Intersindical abans d’aquest canvi del juliol 2020.
Però, en aquests primers dies de juliol s’ha obert expedient d’expulsió a una desena llarga d’afiliats i afiliades.
Des del Secretariat Nacional de la Intersindical, es demana a l’afiliació:
“…que evitem participar públicament d’una qüestió interna del sindicat…”
“…el sindicat té des de fa dos anys canals interns per debatre qualsevol qüestió…”
Venja’m, no som una colla de ximples que anem esbombant a tort i a dret el que ens sembla, i també entenem la dificultat d’explicar aquestes situacions, ja que la línia entre el que és personal i el que és ideològic sovint és molt fina.
Però, més de deu expedients a la plegada ens mostren que hi ha alguna cosa a la Intersindical que grinyola i que fa por.
Afirmar que només fa dos anys que hi ha canals interns de debat, va més enllà de la mentida. Les UT, les diverses sectorials, les assemblees…, que són, sinó òrgans de debat? I aquests òrgans han existit des de 1990.
El canvi de paradigma coincideix en el temps i amb el mandat de l’actual secretari nacional en Sergi Perelló i Miró.
Aquesta nova manera de gestionar la Intersindical, no afecta només a les persones represaliades.
Portar una organització del no res a ser primera força en l’administració pública catalana és fruit d’un treball i un esforç ingent.
Des del juliol 2020 la gestió de la Intersindical va pel camí del pedregar.
Un conjunt de persones afiliades, delegats de diferents sectorials i persones amb diferents responsabilitats a la Intersindical-CSC, hem rebut amb indignació la notícia que s’ha obert un expedient a diferents companys de la sectorial d’Educació. A delegats electes, afiliats i persones que han estat membres del Secretariat d’Educació, se’ls comunica l’expulsió cautelar per “haver vulnerat els Estatuts.” Ens temem que aquestes notificacions d’expulsió poden afectar fins a quinze afiliats.Es tracta, en qualsevol cas, d’una mesura de venjança i de càstig per haver mostrat posicionament diferenciats amb la direcció del sindicat. Un atemptat directe a la llibertat de pensament i d’expressió. El fet és més greu perquè entre els càrrecs que s’han esgrimit per expulsar-los hi ha el fet d’haver signat fa mesos un escrit de denúncia i de suport a una altra companya expulsada recentment, també delegada d’Educació, l’Ester. L’Ester havia estat víctima d’un procés previ d’assetjament personal des dels engranatges de la direcció del sindicat. Un assetjament denunciat per ella i silenciat des d’un organigrama d’interessos. Es tracta, en definitiva, d’una purga en tota regla en què els gestors del sindicat converteixen la solidaritat en un delicte.
Aquestes expulsions se sumen a les de dos afiliats més de la sectorial de Sanitat, que van ser desposseïts de la seva condició d’afiliats, és a dir, expulsats, durant el darrer any. Una depuració del pluralisme al si del sindicat, en què no s’accepta cap mena de veu crítica. Una circumstància que no s’havia produït abans, durant els mandats dels Secretaris Generals Isabel Pallarès i Carles Sastre, en què el sindicat creixia i va esdevenir una alternativa del sindicalisme català nacional i de classe.
La situació de l’estat del sindicat és greu, perquè es posen traves al seu eixamplament sectorial i territorial i es potencia l’obediència i la publicitat d’unes famílies polítiques instaurades en els òrgans de direcció, amb l’objectiu de perpetuar-s’hi, però lluny d’avançar en els objectius i interessos de la classe treballadora. Tot el descrit és una mostra dels desencerts i sortides desesperades per no saber gestionar els progressos aconseguits durant anys de picar pedra en la lluita sindical.
En aquest context la Intersindical-CSC no esdevindrà una alternativa sindical des d’un prisma nacional i de classe, tal i com es dibuixava després del 2017. Es troba massa aferrada a una burocràcia d’autoconsum i una perpetuació de l’status quo sindical que posa el fre a les dinàmiques pròpies de lluita laboral i popular, que posa el fre als principis de democràcia, transparència, pluralitat i autonomia organitzativa sense dependències.
No ens enganyem: la composició real de la Intersindical-CSC no són les piulades a Twitter o els bolos i vídeos d’autopromoció. El sindicat som tots i totes les afiliades, que paguem quotes i fem vagues i ens manifestem, treballadors actius, amb vida laboral i compromís amb un país i una classe treballadora.
Com a sindicalistes, és el nostre deure mostrar la solidaritat amb les companyes Aina, Ester, Dolors, Maria José, Mariona, Lluís… Perquè si ens toquen una, ens toquen a totes!
A dia d’avui, la solidaritat és delicte a la Intersindical-CSC.
Quan ja tenia el full ple per assistir al curs de formació en Economia social i solidària amb perspectiva de gènere m’he vist amb la necessitat de consultar al diccionari i buscar el significat de les paraules.
He decidit no inscriure’m. El que m’ofereixen són paraules boniques. Fum en definitiva.
M’explico:
Solidària i perspectiva de gènere. Deu ser una broma oi?
Des de fa un temps, companys i companyes del sindicat han patit abús de poder, assetjament, menyspreu… Han demanat suport i ajuda a la secretaria de feminisme, i aquesta no ha fet res de res.
Es a dir no hi ha hagut ganes, capacitat…. per escoltar i donar suport a aquestes persones que patien una injustícia.
Algunes d’aquestes persones han plegat, altres han estat represaliades i algunes expulsades.
El feminisme és un conjunt de valors que es fonamenta bàsicament en el respecte envers l’altre. Parlar en femení és un miratge, ja que és tan excloent com parlar només en masculí.
Cert que el llenguatge construeix el pensament, però no confonguem llenguatge amb parla i molt menys amb gramàtica
Aquesta no és la Intersindical a la què em vaig afiliar i em produeix una gran tristesa. Però jo no em donaré de baixa.
Treballaré per reconstruir una Intersindical creïble. Les paraules se les emporta el vent i les accions són el que queda i en nom del feminisme i la solidaritat pagaria la pena treballar en la reconducció de les persones represaliades, dit d’una altra manera per manca de feminisme.
Facta, non verba!
Aquests darrers mesos hem sentit anomenar l’expressió “recórrer a la justícia espanyola” com argument per deslegitimar denúncies de fets esdevinguts al si del nostre sindicat. I no es tractava de denúncies judicials contra la Intersindical-CSC, sinó contra els seus administradors.
Que s’hagi esgrimit, des dels ressorts de l’actual direcció del sindicat, l’argument de la “justícia espanyola” és doblement farisaic. Més si es tracta de processos emmarcats en la jurisdicció Social, allà on es defensen dia a dia els drets dels treballadors.
En la jurisdicció Social s’han desplegat batalles, durant dècades, per part de sindicats heterogenis o col·lectius en defensa dels drets laborals. I ho han fet tots, dels anarquistes més purs als més corporativistes, i també el sindicalisme nacional, és clar.
Sense anar més lluny, el litigi judicial entre la CNT i la CGT en la pugna per la titularitat de les sigles històriques es va dirimir en sales judicials, amb demandes d’ambdues parts. Una pugna entre togues que no es va resoldre fins al 1992 amb la resolució de la Sala Primera del Tribunal Constitucional (espanyol).
Un cas similar es va produir en aquests anys en el litigi judicial per la titularitat de les sigles de l’MDT. L’independentisme combatiu, aglutinat en aquestes sigles durant els anys 80, també va recórrer a la “justícia espanyola” per reclamar el dret a les sigles, que des de Madrid va resoldre que corresponien al sector que les va fer perdurar.
Tots els representants polítics i socials represaliats en el procés independentista i el Referèndum de 2017 han acudit a la “justícia espanyola” per defensar els seus drets. I, és clar, als mitjans judicials de la Unió Europea, més garantistes i com a darrer recurs.
Les dones víctimes de maltractament, assetjament o violació acudeixen a la “justícia espanyola.” I les víctimes d’agressions feixistes. I fins les víctimes de les agressions de cossos policials.
L’argument de la “justícia espanyola”, exposat aquí i allà per cobrir-se les vergonyes, és triplement farisaic si qui el fa servir no obra amb coherència:
Aquests administradors de la Intersidical-CSC, sense compartir informació amb l’afiliació, amb les sectorials o amb les territorials, han promogut demandes i recursos contra afiliats del sindicat a la “justícia espanyola.” Per una banda, amb una triple demanda “pel dret a l’honor”, amb advocats d’alta volada, contra un company expulsat.
Aquests administradors del sindicat, al marge del conjunt de l’afiliació, també han presentat recursos a les denúncies per les irregularitats existents en la selecció dels membres de la Comissió de Garanties.
I recursos als jutjats Socials a les denúncies d’afiliats que han vist vulnerats els seus drets. Tota una paradoxa: un sindicat que no accepta la jurisdicció Social, la que protegeix els drets i els interessos dels treballadors. Que es gasta molts diners en obrir processos judicials dels quals no s’informa, ni a què obeeixen, ni quants diners costen als afiliats.
Es volatilitzen els principis sindicals al nostre sindicat? Sense transparència, sense democràcia interna ni decisions col·lectives, és clar que es perden els objectius de vista.
Per rubor nostre, a més de la brama justificatòria de l’expressió “justícia espanyola” per explicar tots aquests fets, hem començat a sentir que ens anomenen “la Interjudicial-CSC.”
Però no ho oblidem, la funció del sindicat és la defensa dels treballadors, i dels seus afiliats: In dubio pro operario.
Segons Schein “una organització és la coordinació planificada de les activitats d’un conjunt de persones per a l’assoliment d’un objectiu comú explícit, mitjançant la divisió del treball, una jerarquia d’autoritat i responsabilitat i una sèrie de normes i procediments”.
I, Peter Drucker ho complementa “la bona estructura no garanteix l’excel·lència, mentre que les “males estructures” garanteixen necessàriament els mals resultats”. Per a aquest autor, els recursos humans són clau per a una organització productiva i rendible, ja que la gestió dels recursos humans esdevé un element clau per a la gestió, amb la forma adient d’integrar les persones en les estructures de l’organització”.
Per tant podem inferir que: L’estratègia, l’estructura i les persones són els tres elements bàsics d’una organització. Aquests tres elements estan relacionats entre si, per tant l’organització haurà de buscar la coherència i l’ajustament entre aquests elements, per tal de garantir-ne l’èxit.
Però, sembla ser que la Intersindical no ha optat per aquest model, ja que l’element persones és un punt feble del seu sistema organitzatiu. És en aquest context quan el grup humà pren tot el sentit on la diversitat de pensaments ha de trobar punts d’encontre i generar sinergies.
Un sindicat s’hauria de caracteritzar per un model d’organització dinàmic ja que la seva missió és el canvi i la transformació social.
Malauradament, la intersindical no té present aquest principi organitzatiu bàsic ja que el seu modus operandi consisteix en valorar les propostes en funció de qui les formula, no respondre les preguntes i els dubtes, informació deficitària i manca de transparència, menysteniment a les opinions de les persones que no diuen amén a tot…, fins arribar a les expulsions dels canals de comunicació intern i expulsió del sindicat.
Amb aquest comportament no es pot transformar per millorar i molt menys ser una estructura d’Estat.