Incoherència feminista

A mitja dotzena llarga d’afiliats i afiliades se’ls ha obert expedient d’expulsió per haver signat un escrit de suport a una afiliada i delegada electa expulsada, ja fa dos mesos llargs.

Si l’afiliada hagués actuat en contra de l’ideari de la Intersindical-CSC, tot plegat tindria tot el sentit. Però el cas que ens ocupa són el Secretariat Nacional i la Federació de Serveis Públics, els que no acaten l’ideari del sindicat que representen.

Aquesta afiliada va patir assetjament intel·lectual i abús de poder, per homes i amb el silenci còmplice d’algunes dones de la seva Unió Territorial.

I què va fer l’afiliada maltractada? Doncs el què havia de fer: posar-ho en coneixement de la Secretaria d’Igualtat, perquè fes de mediadora en el conflicte.

Però, ai las! La nostra afiliada represaliada es va trobar davant d’una reconversió de La Sección Femenina, ja que no van donar cap importància a les seves paraules i tampoc es van dignar a obtenir-ne informació. El cas és en espera de judici.

Però ben mirat aquest no és el problema de fons. Qui actua d’aquesta manera és La Intersindical-CSC, un sindicat en què una de les paraules del seu lema és feminisme i quan parlen gairebé sempre ho fan en femení.

Què està passant? És diu una cosa, però a l’hora dels fets s’actua de forma contrària?

El feminisme i parlar en femení s’ha convertit en una marca publicitària? Si és així tot plegat frega la misogínia.

Però encara hi ha més, La Intersindical-CSC forma part de la comissió de treball del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I seria interessant de conèixer les propostes d’aquest sindicat que s’autoanomena feminista.

No és això, companys, no és això

Es podria creure que un sindicat és una autoorganització dels treballadors i treballadores per tal de defensar els seus drets front les empreses, patronals i poders públics. I que fins i tot un pas més enllà, poden fer propostes de futur quant a models.

Es podria creure que un sindicat independentista i republicà, tot suposadament, s’hauria de regir per uns valors democràtics i de respecte a les persones, fomentant el diàleg la participació i l’empoderament d’uns i altres, tot suposadament.

Quan veus que la direcció d’un sindicat, el teu suposadament, s’instal·la en l’autoritarisme i el despotisme, no escolta, no dialoga, no sap fer res més que tirar de sancions i expulsions sense fonament. Tancant-se en el “búnker” del seu poder de fireta, silenciant allò que no li interessa i usant els òrgans del sindicat d’una manera sectària per tal de blindar-se, confonent de manera barroera víctimes i victimaris…

Et preguntes aleshores si es mereixen la confiança que moltes persones els hem atorgat, afiliades o no. Et preguntes si l’interès de certes organitzacions polítiques, o faccions d’organitzacions polítiques, és per tirar endavant un projecte sindical o per poder accedir a alliberaments sindicals i salaris, carpe diem.
Cal un debat a fons ja, suposadament, amb llums i taquígrafs.

LÍDERS, i líders…


L’any 1958 en plena dictadura franquista, diversos nuclis de persones agrupats en petits grups de resistència al règim, aniran configurant un sindicat independentista i de classe.
Dos anys abans dels JJ.OO. de Barcelona, el 1990, neix la Intersindical-CSC tal com la coneixem ara. Miquel Porter i Moix en fou el primer secretari. El seguiren Isabel Pallarès i Roqué 1998/ 2013 i Carles Sastre i Benlliure 2013/ 2020. Des del juliol 2020, el càrrec de secretari general recau en Sergi Perelló Miró.

L’any 2017 la Intersindical, va fer un gran salt qualitatiu tot incrementant la representació sindical i convertint-se en la primera força a l’administració pública catalana.
L’any 2020, va començar-hi a haver desconcert, preses de decisions en petit comitè. I a partir d’aquí, un degoteig de baixes i expulsions. Cal dir que no consten expulsions de persones afiliades a la Intersindical abans d’aquest canvi del juliol 2020.
Però, en aquests primers dies de juliol s’ha obert expedient d’expulsió a una desena llarga d’afiliats i afiliades.

Des del Secretariat Nacional de la Intersindical, es demana a l’afiliació:
“…que evitem participar públicament d’una qüestió interna del sindicat…”
“…el sindicat té des de fa dos anys canals interns per debatre qualsevol qüestió…”
Venja’m, no som una colla de ximples que anem esbombant a tort i a dret el que ens sembla, i també entenem la dificultat d’explicar aquestes situacions, ja que la línia entre el que és personal i el que és ideològic sovint és molt fina.
Però, més de deu expedients a la plegada ens mostren que hi ha alguna cosa a la Intersindical que grinyola i que fa por.
Afirmar que només fa dos anys que hi ha canals interns de debat, va més enllà de la mentida. Les UT, les diverses sectorials, les assemblees…, que són, sinó òrgans de debat? I aquests òrgans han existit des de 1990.

El canvi de paradigma coincideix en el temps i amb el mandat de l’actual secretari nacional en Sergi Perelló i Miró.
Aquesta nova manera de gestionar la Intersindical, no afecta només a les persones represaliades.
Portar una organització del no res a ser primera força en l’administració pública catalana és fruit d’un treball i un esforç ingent.

Des del juliol 2020 la gestió de la Intersindical va pel camí del pedregar.

La solidaritat és delicte a la Intersindical-CSC

Suport a les companyes Aina, Dolors, Maria José, Mariona, Lluís, Joan, Manel …

Un conjunt de persones afiliades, delegats de diferents sectorials i persones amb diferents responsabilitats a la Intersindical-CSC, hem rebut amb indignació la notícia que s’ha obert un expedient a diferents companys de la sectorial d’Educació. A delegats electes, afiliats i persones que han estat membres del Secretariat d’Educació, se’ls comunica l’expulsió cautelar per “haver vulnerat els Estatuts.” Ens temem que aquestes notificacions d’expulsió poden afectar fins a quinze afiliats.Es tracta, en qualsevol cas, d’una mesura de venjança i de càstig per haver mostrat posicionament diferenciats amb la direcció del sindicat. Un atemptat directe a la llibertat de pensament i d’expressió. El fet és més greu perquè entre els càrrecs que s’han esgrimit per expulsar-los hi ha el fet d’haver signat fa mesos un escrit de denúncia i de suport a una altra companya expulsada recentment, també delegada d’Educació, l’Ester. L’Ester havia estat víctima d’un procés previ d’assetjament personal des dels engranatges de la direcció del sindicat. Un assetjament denunciat per ella i silenciat des d’un organigrama d’interessos. Es tracta, en definitiva, d’una purga en tota regla en què els gestors del sindicat converteixen la solidaritat en un delicte.

Aquestes expulsions se sumen a les de dos afiliats més de la sectorial de Sanitat, que van ser desposseïts de la seva condició d’afiliats, és a dir, expulsats, durant el darrer any. Una depuració del pluralisme al si del sindicat, en què no s’accepta cap mena de veu crítica. Una circumstància que no s’havia produït abans, durant els mandats dels Secretaris Generals Isabel Pallarès i Carles Sastre, en què el sindicat creixia i va esdevenir una alternativa del sindicalisme català nacional i de classe.

La situació de l’estat del sindicat és greu, perquè es posen traves al seu eixamplament sectorial i territorial i es potencia l’obediència i la publicitat d’unes famílies polítiques instaurades en els òrgans de direcció, amb l’objectiu de perpetuar-s’hi, però lluny d’avançar en els objectius i interessos de la classe treballadora. Tot el descrit és una mostra dels desencerts i sortides desesperades per no saber gestionar els progressos aconseguits durant anys de picar pedra en la lluita sindical.

En aquest context la Intersindical-CSC no esdevindrà una alternativa sindical des d’un prisma nacional i de classe, tal i com es dibuixava després del 2017. Es troba massa aferrada a una burocràcia d’autoconsum i una perpetuació de l’status quo sindical que posa el fre a les dinàmiques pròpies de lluita laboral i popular, que posa el fre als principis de democràcia, transparència, pluralitat i autonomia organitzativa sense dependències.

No ens enganyem: la composició real de la Intersindical-CSC no són les piulades a Twitter o els bolos i vídeos d’autopromoció. El sindicat som tots i totes les afiliades, que paguem quotes i fem vagues i ens manifestem, treballadors actius, amb vida laboral i compromís amb un país i una classe treballadora.

Com a sindicalistes, és el nostre deure mostrar la solidaritat amb les companyes Aina, Ester, Dolors, Maria José, Mariona, Lluís… Perquè si ens toquen una, ens toquen a totes!

 A dia d’avui, la solidaritat és delicte a la Intersindical-CSC.