Federació de Serveis Públics: Un mur de vidre

El 12 de març de 2022 es va constituir  la Federació de Serveis Púbics (FSP). Hi van concórrer dues candidatures l’oficialista “Anem per feina i una segona “Som Federació.” La diferència entre una i altra era bàsicament el model de participació i presa de decisions.

Ja des l’inici del procés es van detectar i debatre moltes irregularitats que no es van resoldre. La candidatura “Som Federació va interposar una demanda que s’ha admès a tràmit i està en espera de judici.

La candidatura oficialista va guanyar de forma bastant ajustada. I si tenim en compte les abstencions podríem parlar d’empat tècnic. En vista dels resultats la millor solució hauria estat establir punts en comú, però la candidatura guanyadora no ho va fer.

A ningú se li escapa que qualsevol procés de construcció no és ràpid, però també hem de posar sobre la taula que les persones elegides estan a jornada completa al sindicat cobrant un sou que surt de les quotes de l’afiliació i de les arques públiques, en funció del nombre de delegats i delegades aconseguit en les diferents eleccions sectorials.

Ras i curt, un sindicat no és una associació de veïns d’escala en què la presa de decisions no  surt de la porta del bloc de pisos. Un sindicat té una dimensió social que va molt més enllà de la defensa dels treballadors i treballadores, ja que forma part dels espais de presa de decisions al més alt nivell d’un país.

Molts treballadors i treballadores van donar suport a la Intersindical per ser un sindicat de classe i independentista.  Si volem ser una república independent, cal aquest model sindical.

Però, des que en Sergi Perelló pren el relleu a Carles Sastre com a secretari general comença la deriva: invisible, interna, però que com una taca de fuel al mar es va fent gran

El desembre del 2021, el Decret Iceta esdevé la prova del cotó per mesurar la talla dels sindicats en general i de la Intersindical en particular.

Aquest procés d’estabilització del personal públic en frau de llei és molt complex, aspecte que implica estar molt amatent a tot el que passa, destriar el gra de la palla i donar tranquil·litat en la mesura del possible a un nombre ingent de treballadors  i treballadores que veuen que poden perdre el seu lloc de treball.

Des de la FSP, que presumeix de gabinet jurídic i que hauria de fer propostes proactives, es dedica a tot el contrari: no atén a les persones que truquen al sindicat demanant informació, no informa l’afiliació i, quan delegats electes fan preguntes, són menyspreats. Sort que la ciutadania no és ximple i si la Intersindical no dona resposta als seus neguits, trucarà a una altra porta.

Quant a la funció dels sindicats, haurem de convenir que tenim un problema, ja que l’únic sindicat independentista i de classe que tenim a Catalunya està ocupat per uns dirigents que no treballen pel bé comú sinó només pels seus interessos i ambicions  personals.

I mentre les organitzacions van prenen formes planes i arrodonides, la Intersindical que ens vol portar a la llibertat i la independència opta per un model que molts volen oblidar, que ens retorna a temps passats i gens alliberadors.

Tenim mala peça al teler.

Sectorial d’educació: Hipocresia en estat pur

Acceptar la proposta del Conseller Cambray, és l’única alternativa que han tingut els sindicats ja que no podien garantir el grau de seguiment de les dues jornades de vaga previstes per aquest setembre. En les vagues del curs passat la que més seguiment va tenir no va arribar a un 15%.

El Conseller no ha guanyat, són els sindicats els que han perdut. I com justifiquen aquests fracàs?. La majoria amb el silenci tot procurant mantenir la dignitat, però la Intersindical no, la Intersindical treu pit i piula a tort i a dret a les xarxes socials.

“Valoració crítica de l’acord amb el Departament d’Educació” document que no s’ha enviat a l’afiliació

  • “La Intersindical valorem críticament l’acord” …” aquest acord no suposa cap ampliació de drets”  De què estan parlant! La finalitat de les vagues era revertir les retallades de l’any 2010.
  • “una negociació real amb els diferents agents de la Comunitat Educativa…”  I que s’ha fet durant tot el curs…? Una ficció…!
  • “…la Intersindical vetllarem perquè els acords que s’han assolit es compleixin en la seva integritat, tant pel que fa a l’hora lectiva com a la resta de punts que hi ha damunt la taula…” Només faltaria que no es vetllés pel retorn de l’hora lectiva a primària i secundària, però ens hauran d’explicar com es fa per vetllar per uns acords que són sobre la taula!
    • Hi ha més acords que no es volen explicar? 
  • “…no es pot obviar el paper del govern espanyol en els problemes que ens afecten…” Fa anys i panys que tothom sap que hi  ha un dèficit d’ingressos, i qui decideix com es distribueixen els diners assignats, és la Conselleria d’Educació. Si no es malbaratés en llicències, plataformes i material informàtic no necessari (veure l’habitació dels mals endreços de moltes escoles i instituts) hi hauria pressupost per a professorat. La Intersindical no ha piulat mai en aquest sentit.

Però, embolica que fa fort arran de la notícia de: El diario.es “La millonaria ‘caja de resistencia’ de ELA, la baza con la que el mayor sindicato vasco logra mantener huelgas de años”. Des de la Intersindical es respon“així seria més fàcil”

Parlem clar:

  • Si la Intersindical no té caixa de resistència, és senzillament perquè no en vol tenir, ja que és una decisió estratègica. Excusar-se en una afiliació insuficient, mostra la poca talla dels actuals dirigents del sindicat.
  • Durant tot el curs passat, l’afiliació no va tenir cap informació de com es desenvolupava el procés de negociació. Voler estar informat implicava anar als webs dels altres sindicats.

Tot això no té res a veure amb aquella Intersindical engrescadora que va incrementar delegats en les eleccions del 2019. Avui, els actuals dirigents en ves de fer autocrítica culpabilitza els treballadors/docents per no haver estat prou participatius en les vagues. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa, quan el que haurien de fer és callar per mantenir un mínim de dignitat.

Ara s’entén perquè gairebé un 50% d’alliberats i alliberades no continuen aquest curs, i alguns s’han donat de baixa del sindicat.  Hipocresia en estat pur

Per aquest camí no serem mai Països Catalans

Incoherència feminista

A mitja dotzena llarga d’afiliats i afiliades se’ls ha obert expedient d’expulsió per haver signat un escrit de suport a una afiliada i delegada electa expulsada, ja fa dos mesos llargs.

Si l’afiliada hagués actuat en contra de l’ideari de la Intersindical-CSC, tot plegat tindria tot el sentit. Però el cas que ens ocupa són el Secretariat Nacional i la Federació de Serveis Públics, els que no acaten l’ideari del sindicat que representen.

Aquesta afiliada va patir assetjament intel·lectual i abús de poder, per homes i amb el silenci còmplice d’algunes dones de la seva Unió Territorial.

I què va fer l’afiliada maltractada? Doncs el què havia de fer: posar-ho en coneixement de la Secretaria d’Igualtat, perquè fes de mediadora en el conflicte.

Però, ai las! La nostra afiliada represaliada es va trobar davant d’una reconversió de La Sección Femenina, ja que no van donar cap importància a les seves paraules i tampoc es van dignar a obtenir-ne informació. El cas és en espera de judici.

Però ben mirat aquest no és el problema de fons. Qui actua d’aquesta manera és La Intersindical-CSC, un sindicat en què una de les paraules del seu lema és feminisme i quan parlen gairebé sempre ho fan en femení.

Què està passant? És diu una cosa, però a l’hora dels fets s’actua de forma contrària?

El feminisme i parlar en femení s’ha convertit en una marca publicitària? Si és així tot plegat frega la misogínia.

Però encara hi ha més, La Intersindical-CSC forma part de la comissió de treball del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I seria interessant de conèixer les propostes d’aquest sindicat que s’autoanomena feminista.

No és això, companys, no és això

Es podria creure que un sindicat és una autoorganització dels treballadors i treballadores per tal de defensar els seus drets front les empreses, patronals i poders públics. I que fins i tot un pas més enllà, poden fer propostes de futur quant a models.

Es podria creure que un sindicat independentista i republicà, tot suposadament, s’hauria de regir per uns valors democràtics i de respecte a les persones, fomentant el diàleg la participació i l’empoderament d’uns i altres, tot suposadament.

Quan veus que la direcció d’un sindicat, el teu suposadament, s’instal·la en l’autoritarisme i el despotisme, no escolta, no dialoga, no sap fer res més que tirar de sancions i expulsions sense fonament. Tancant-se en el “búnker” del seu poder de fireta, silenciant allò que no li interessa i usant els òrgans del sindicat d’una manera sectària per tal de blindar-se, confonent de manera barroera víctimes i victimaris…

Et preguntes aleshores si es mereixen la confiança que moltes persones els hem atorgat, afiliades o no. Et preguntes si l’interès de certes organitzacions polítiques, o faccions d’organitzacions polítiques, és per tirar endavant un projecte sindical o per poder accedir a alliberaments sindicals i salaris, carpe diem.
Cal un debat a fons ja, suposadament, amb llums i taquígrafs.

LÍDERS, i líders…


L’any 1958 en plena dictadura franquista, diversos nuclis de persones agrupats en petits grups de resistència al règim, aniran configurant un sindicat independentista i de classe.
Dos anys abans dels JJ.OO. de Barcelona, el 1990, neix la Intersindical-CSC tal com la coneixem ara. Miquel Porter i Moix en fou el primer secretari. El seguiren Isabel Pallarès i Roqué 1998/ 2013 i Carles Sastre i Benlliure 2013/ 2020. Des del juliol 2020, el càrrec de secretari general recau en Sergi Perelló Miró.

L’any 2017 la Intersindical, va fer un gran salt qualitatiu tot incrementant la representació sindical i convertint-se en la primera força a l’administració pública catalana.
L’any 2020, va començar-hi a haver desconcert, preses de decisions en petit comitè. I a partir d’aquí, un degoteig de baixes i expulsions. Cal dir que no consten expulsions de persones afiliades a la Intersindical abans d’aquest canvi del juliol 2020.
Però, en aquests primers dies de juliol s’ha obert expedient d’expulsió a una desena llarga d’afiliats i afiliades.

Des del Secretariat Nacional de la Intersindical, es demana a l’afiliació:
“…que evitem participar públicament d’una qüestió interna del sindicat…”
“…el sindicat té des de fa dos anys canals interns per debatre qualsevol qüestió…”
Venja’m, no som una colla de ximples que anem esbombant a tort i a dret el que ens sembla, i també entenem la dificultat d’explicar aquestes situacions, ja que la línia entre el que és personal i el que és ideològic sovint és molt fina.
Però, més de deu expedients a la plegada ens mostren que hi ha alguna cosa a la Intersindical que grinyola i que fa por.
Afirmar que només fa dos anys que hi ha canals interns de debat, va més enllà de la mentida. Les UT, les diverses sectorials, les assemblees…, que són, sinó òrgans de debat? I aquests òrgans han existit des de 1990.

El canvi de paradigma coincideix en el temps i amb el mandat de l’actual secretari nacional en Sergi Perelló i Miró.
Aquesta nova manera de gestionar la Intersindical, no afecta només a les persones represaliades.
Portar una organització del no res a ser primera força en l’administració pública catalana és fruit d’un treball i un esforç ingent.

Des del juliol 2020 la gestió de la Intersindical va pel camí del pedregar.

Feminisme i solidaritat

Quan ja tenia el full ple per assistir al curs de formació en Economia social i solidària amb perspectiva de gènere  m’he vist amb la necessitat de consultar al diccionari i buscar el significat de les paraules.

He decidit no inscriure’m. El que m’ofereixen són paraules boniques. Fum en definitiva.

M’explico:

Solidària i perspectiva de gènere. Deu ser una broma oi?

Des de fa un temps, companys i companyes del sindicat han patit abús de poder, assetjament, menyspreu… Han demanat suport i ajuda a la secretaria de feminisme, i aquesta no ha fet res de res.

Es a dir no hi ha hagut ganes, capacitat…. per escoltar i donar suport a aquestes persones que patien una injustícia.

Algunes d’aquestes persones han plegat, altres han estat represaliades i algunes expulsades.

El feminisme és un conjunt de valors que es fonamenta bàsicament en el respecte envers l’altre. Parlar en femení és un miratge, ja que és tan excloent com parlar només en masculí.

Cert que el llenguatge construeix el pensament, però no confonguem llenguatge amb parla i molt menys amb gramàtica

Aquesta no és la Intersindical a la què em vaig afiliar i em produeix una gran tristesa. Però jo no em donaré de baixa.

Treballaré per reconstruir una Intersindical creïble. Les paraules se les emporta el vent i les accions són el que queda i en nom del feminisme i la solidaritat pagaria la pena treballar en la reconducció de les persones represaliades, dit d’una altra manera per manca de feminisme.

Facta, non verba!

Recórrer a la “justícia espanyola”: la Interjudicial-CSC

Aquests darrers mesos hem sentit anomenar l’expressió “recórrer a la justícia espanyola” com argument per deslegitimar denúncies de fets esdevinguts al si del nostre sindicat. I no es tractava de denúncies judicials contra la Intersindical-CSC, sinó contra els seus administradors.

Que s’hagi esgrimit, des dels ressorts de l’actual direcció del sindicat, l’argument de la “justícia espanyola” és doblement farisaic. Més si es tracta de processos emmarcats en la jurisdicció Social, allà on es defensen dia a dia els drets dels treballadors.

En la jurisdicció Social s’han desplegat batalles, durant dècades, per part de sindicats heterogenis o col·lectius en defensa dels drets laborals. I ho han fet tots, dels anarquistes més purs als més corporativistes, i també el sindicalisme nacional, és clar.

Sense anar més lluny, el litigi judicial entre la CNT i la CGT en la pugna per la titularitat de les sigles històriques es va dirimir en sales judicials, amb demandes d’ambdues parts. Una pugna entre togues que no es va resoldre fins al 1992 amb la resolució de la Sala Primera del Tribunal Constitucional (espanyol).

Un cas similar es va produir en aquests anys en el litigi judicial per la titularitat de les sigles de l’MDT. L’independentisme combatiu, aglutinat en aquestes sigles durant els anys 80, també va recórrer a la “justícia espanyola” per reclamar el dret a les sigles, que des de Madrid va resoldre que corresponien al sector que les va fer perdurar.

Tots els representants polítics i socials represaliats en el procés independentista i el Referèndum de 2017 han acudit a la “justícia espanyola” per defensar els seus drets. I, és clar, als mitjans judicials de la Unió Europea, més garantistes i com a darrer recurs.

Les dones víctimes de maltractament, assetjament o violació acudeixen a la “justícia espanyola.” I les víctimes d’agressions feixistes. I fins les víctimes de les agressions de cossos policials.

L’argument de la “justícia espanyola”, exposat aquí i allà per cobrir-se les vergonyes, és triplement farisaic si qui el fa servir no obra amb coherència:

Aquests administradors de la Intersidical-CSC, sense compartir informació amb l’afiliació, amb les sectorials o amb les territorials, han promogut demandes i recursos contra afiliats del sindicat a la “justícia espanyola.” Per una banda, amb una triple demanda “pel dret a l’honor”, amb advocats d’alta volada, contra un company expulsat.

Aquests administradors del sindicat, al marge del conjunt de l’afiliació, també han presentat recursos a les denúncies per les irregularitats existents en la selecció dels membres de la Comissió de Garanties.

I recursos als jutjats Socials a les denúncies d’afiliats que han vist vulnerats els seus drets. Tota una paradoxa: un sindicat que no accepta la jurisdicció Social, la que protegeix els drets i els interessos dels treballadors. Que es gasta molts diners en obrir processos judicials dels quals no s’informa, ni a què obeeixen, ni quants diners costen als afiliats.

Es volatilitzen els principis sindicals al nostre sindicat? Sense transparència, sense democràcia interna ni decisions col·lectives, és clar que es perden els objectius de vista. 

Per rubor nostre, a més de la brama justificatòria de l’expressió “justícia espanyola” per explicar tots aquests fets, hem començat a sentir que ens anomenen “la Interjudicial-CSC.”

Però no ho oblidem, la funció del sindicat és la defensa dels treballadors, i dels seus afiliats: In dubio pro operario.

La grandesa, o no! de les organitzacions

Segons Schein “una organització és la coordinació planificada de les activitats d’un conjunt de persones per a l’assoliment d’un objectiu comú explícit, mitjançant la divisió del treball, una jerarquia d’autoritat i responsabilitat i una sèrie de normes i procediments”.

I, Peter Drucker ho complementa “la bona estructura no garanteix l’excel·lència, mentre que les “males estructures” garanteixen necessàriament els mals resultats”. Per a aquest autor, els recursos humans són clau per a una organització productiva i rendible, ja que la gestió dels recursos humans esdevé un element clau per a la gestió, amb la forma adient d’integrar les persones en les estructures de l’organització”.

Per tant podem inferir que: L’estratègia, l’estructura i les persones són els tres elements bàsics d’una organització. Aquests tres elements estan relacionats entre si, per tant l’organització haurà de buscar la coherència i l’ajustament entre aquests elements, per tal de garantir-ne l’èxit.

Però, sembla ser que la Intersindical no ha optat per aquest model, ja que l’element persones és un punt feble del seu sistema organitzatiu. És en aquest context quan el grup humà pren tot el sentit on la diversitat de pensaments ha de trobar punts d’encontre i generar sinergies.

Un sindicat s’hauria de caracteritzar per un model d’organització dinàmic ja que la seva missió és el canvi i la transformació social.

Malauradament, la intersindical no té present aquest principi organitzatiu bàsic ja que el seu modus operandi consisteix en valorar les propostes en funció de qui les formula, no respondre les preguntes i els dubtes, informació deficitària i manca de transparència, menysteniment a les opinions de les persones que no diuen amén a tot…, fins arribar a les expulsions dels canals de comunicació intern i expulsió del sindicat.

Amb aquest comportament no es pot transformar per millorar i molt menys ser una estructura d’Estat.

Quo vadis Intersindical?

Les organitzacions són estructures humanes i la seva qualitat es mesura per l’estil de lideratge de les persones que la dirigeixen.

Manllevarem les paraules de Patrik Radden Keefe   

“…Un dels riscos menys coneguts de la vida d’un plutòcrata és la propensió de la gent que t’envola a l’adulació submisa. En teoria, hauries de tenir accés als assessors més ben preparats. Però en comptes d’això, sovint reps consells pèssims, perquè els teus cortesans van amb compte de dir-te només el que vols sentir. El perill, tant si ets un executiu multimilionari com si ets el president dels Estats Units, és que tu mateix acabis agreujant el problema, marginant les veus que dissenteixen i creant una bombolla en la qual la lleialtat es recompensa per damunt de tot. Els Sackler s’enorgullien de ser lleials als que els mostraven més fidelitat. Si feies costat a la família, no et faltaria de res. En canvia, una llei no escrita de la companyia era que qualsevol que marxés per acceptar una feina en un altre lloc passaria a la llista negra de per vida i no podria tornar mai a l’empresa…”

L’IMPERI DEL DOLOR. La història secreta de la dinastia Sackler

DIR vs FER

Quan entres al web de la Intersindical en l’explicació de qui som, entre d’altres es pot llegir:

“Som un sindicat independent i sociopolític

Som un sindicat independent, democràtic, ètic, assembleari, sociopolític, republicà, laic, feminista, ecologista, independentista i internacionalista. Defensem els drets laborals, socioeconòmics i nacionals de les persones i dels treballadores i de les treballadores amb la finalitat de transformar l’actual estructura social en una altra de realment justa, lliure, solidària i respectuosa amb el planeta. Apostem per donar una dimensió social al sindicalisme, implicant-lo en la defensa de la igualtat home-dona, del medi ambient, de la llengua catalana i dels drets socials i econòmics dels col·lectius més precaritzats dels Països Catalans i del món. El nostre és objectiu és l’eliminació de tota situació d’opressió d’uns individus i/o col·lectius sobre d’altres i per això lluitem contra la discriminació, sigui per raó de raça, sexe, religió, ideologia o qualsevol altra consideració personal i social. Creiem que cal bandejar la burocràcia que impera a les administracions i avançar cap a una vertadera democràcia participativa basada en el diàleg i la decisió de la majoria, amb respecte a les opinions minoritàries, i la defensa de la diversitat.”

paraules

Son paraules molt boniques, però a dia d’avui la Intersindical continua practicant aquest ideari?

  • Es pot continuar mantenint el concepte independent, quan en les vagues d’educació han arribat consignes des de la cúpula demanant als alliberats que no fóssim tan durs amb el Conseller d’Educació ni tan bel·ligerants amb el govern d’ERC?
  • Te vigència el concepte assembleari, quan en la constitució de la Federació de Serveis Públics calia registrar-se per poder hi participar
  • Es pot considerar un sindicat ètic, quan no mostra de forma transparent els seus pressupostos a tota l’afiliació?
  • Es democràtic quan es suspenen de drets o s’expulsa afiliats havent-los negat el dret de defensa?
  • És laic quan amb la nova llei d’educació LOMLOE on continuen vigents els privilegis de l’església catòlica, no fa cap comentari al respecte?
  • I com pensa construir una democràcia participativa, quan l’organigrama de la Intersindical és completament vertical.

Les paraules se les emporta el vent, els fets són el que queda. Perquè el paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda, la incoherència es paga i a la propera ronda d’eleccions sindicals al sector públic de 2023 ens ho explicaran alt i clar.

Les paraules se les emporta el vent, els fets són el que queda. Perquè el paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda, la incoherència es paga i a la propera ronda d’eleccions sindicals al sector públic de 2023 ens ho explicaran alt i clar.