Congrés a la búlgara

Va, que us expliquem el 7è Congrés de La Intersindical. Així quan sentiu l’expressió “votar a la búlgara” tindreu clar què vol dir en aquest bon exemple de #Congrésalabúlgara

Per evitar qualsevol espontaneïtat “incòmode” l’ordre del dia no tenia punt de precs i preguntes.

Prèvia: dimarts 8 de pressa i corrents vam ser convocats cadascú a l’assemblea telemàtica de la seva Federació que havien de tenir lloc dijous 8 a les 18h.

La convocatòria especificava que aquelles assemblees tenien per objectiu decidir el vot dels delegat/des.

Oh, sorpresa! A totes es va decidir que els afortunats delegats votarien:

  • SÍ a la candidatura única pel nou SN i al mateix Secretari General
  • SÍ a la ponència
  • SÍ a les esmenes (que, no cal dir, ja havien estat prèviament acceptades pels ponents)

Al Congrés encara hi va haver qui es va queixar amargament de la manca d’implicació de delegat/des en aquestes assemblees. Probablement els havia desmotivat l’escassa emoció que hi hauria en el resultat de les votacions.

El Congrés es va iniciar aproximadament a l’horari previst, les 10h, amb diferents xapes. Que si hi havia un Espai de Transparència al lloc web, que s’havia elaborat un Codi Ètic “per poder defensar el sindicat de persones irrespectuoses”… Que si cal una caixa de resistència, ui, sí.

Es va anunciar que la candidatura presentada per Joan Rocamora havia estat desestimada perquè a la candidatura no hi havia els candidats elegibles suficients ja que o no eren afiliats o estaven expedientats.

Que se’ls ha d’entendre oi, perquè dir que portem 2 anys llargs en modus Reina Boja d’Alícia en Terra de Meravelles i que manem tallar el coll a tot aquell qui es mogui hagués estat massa llarg.

Que es crearan els Consells de les Federacions: cadascuna podrà celebrar 2 trobades anuals amb tota la filiació.

Pels que se us ha de dir tot, vol dir  “jugueu a les vostres coses al vostre raconet i no vingueu a molestar als Congressos on ja ho tenim tot pactat abans d’entrar”.
Que els jubilats quedaran adscrits a la última Federació on van estar adscrits quan tenien feina en actiu. Bé. Bé. Ara seria massa llarg explicar de què ve tot això.

Els treballador/es autònoms afiliats quedaran adscrits a la Federació de Serveis Privats.
I més cosetes, com és ara que a les properes eleccions grosses del sector públic de la propera primavera volem entrar a la mesa sectorial de Sanitat i a la mesa de representants dels treballadors de la Generalitat…

Seguint el Reglament precongressual hi hagués pogut haver 134 representants amb dret a vot sumant els 120 de les 3 Federacions i l’Eina i els 14 membres del SN. A la sala hi havia 81 afiliat/des amb dret a vot.

I per fi arriba moment que sempre és distret de presentar els comptes de 2021. Anuncien que les despeses han estat 753.059,92€ desglossat en 3 partides:

lloguers 68.559,21€ / salaris 353.335,59 / funcionament 257.100,36…

I ningú no s’aixeca i els diu: COMPANY*S QUE AIXÒ SUMA 678.995,16 I QUE PER TANT FALTEN PER JUSTIFICAR 74.064,76 EURETS DE RES perquè qui som nosaltres per amargar la festa als nostres compis que ho han preparat tot amb tanta il·lusió.

“El Congrés de la por: només per afiliats silenciosos”


PER QUÈ ABANDONO LA MEVA IMPLICACIÓ A LA INTERSINDICAL

Aquest article no és altra cosa que la suma dels tuits que vaig emetre dissabte al matí, 12 de novembre. Els poso en format d’article per facilitar-ne la lectura:

Bon dia, sóc vinguda a explicar-vos perquè avui no estic assistint al 7è Congrés de La Intersindical i perquè abandonaré en les properes hores les meves tasques en aquest sindicat. Tinc motius per donar i vendre però el que explicaré serà el més simple: el sindicat no és sobirà.

Sóc dels pocs afiliats que avui tenen el privilegi de poder entrar al 7è Congrés. Jo hi tinc cadira perquè fins ara he estat membre del Secretariat Nacional i, en conseqüència, del Consell Nacional. No m’he tornat a presentar a cap càrrec.

Per tant deixaré de ser Delegada de Prevenció de Riscos Laborals i membre dels Comitès de Seguretat i Salut de:

_Departament de Salut

_Departament de Justícia

de la Generalitat.

Parlaré amb el responsable d’aquesta àrea de la Intersindical per fer el traspàs de la feina feta

Cap sindicat és útil al seu propòsit -la defensa dels interessos dels treballador*s- si manté lligams o accepta directrius de partits polítics.

En el cas de la Intersindical les decisions les prenen membres de dos partits polítics -un de molt gros, ERC, i un de molt petit Poble Lliure- que han acabat ocupant-ne els llocs de treball i/o els càrrecs rellevants.

D’aquí uns minuts rebreu a posar dos exemples de com representants d’ERC i Poble Lliure senyoregen La Intersindical.

Eduard Suàrez Rovira – És afiliat de la La Intersindical des del 18 de maig de 2000. Actualment té un càrrec a la Unió Territorial del Baix Llobregat de la Intersindical-CSC. Paral·lelament és membre d’ERC, partit en el que ha tingut diferents càrrecs i diferents problemes.

Des del juliol passat és director de “EQUACAT, Canal Olímpic de Catalunya” tal com consta al web Empresia.es. En va ser nomenat director el 14 de juliol de 2022.

EQUACAT és un organisme que depèn del Departament de Presidència, per tant, Eduard Suàrez, és director d’una empresa pública de la Generalitat, tal com consta al web

D’acord amb la taula retributiva que li pertoca d’aquest ens dita “Relació del personal directiu de les entitats del sector públic i les seves retribucions”, Eduard Suàrez percep un sou brut de 66.968,86€ l’any. (filera 114 de l’excel que us podeu descarregar).

D’acord amb l’article 21 dels estatuts de la Intersindical:

Suàrez incorre en incompatibilitat descrita si es presenta a un Consell Nacional perquè és directiu d’una empresa pública del sector públic de la Generalitat. És director d’una empresa.

Doncs resulta que entre el 14 de juliol de 2022 que va ser nomenat director de EQUACAT i el 22 d’octubre, Suàrez no va trobar moment de dimitir del seu càrrec a la UT i es va presentar al Consell Nacional a dir-nos quins temes eren rellevants, vaja, de què podíem parlar i de què no.

Quan ho vaig fer notar al següent Secretariat Nacional de 28 d’octubre ningú no sabia que Eduard Suarez fos director de res. Ningú.

Per si teniu curiositat. Des de que vaig deixar la CUP de Barcelona el setembre de 2012 no formo part de cap partit ni coalició. Estic segura que hi haurà afiliat/des a ERC que agrairan aquest fil sobre l’Eduard Suàrez. Encara estaré fent algun favor a algú/na.

Ara un exemple de Poble Lliure: Ni en el Consell Nacional de 22 d’octubre, ni en el darrer Secretariat Nacional de 28 d’octubre no es va voler presentar la candidatura oficialista. Es va dir literalment que això era voler tenir informació privilegiada.

La candidatura no es va poder llegir al web fins el 3 de novembre, 10 dies abans del Congrés. Poble Lliure es descriu com a partit polític. Primer van començar posant els seus militants a treballar -com a alliberats sindicals o com a contractats- a La Intersindical fins que avui han acabat ocupant el Secretariat Nacional.

El nou Secretariat Nacional, el que resulta escollit avui en l’única candidatura que han permès que es presentés està format per 6 dones i 8 homes. 8 d’aquestes persones treballen al local nacional de La Intersindical

D’aquests 14, 6 són membres de Poble Lliure, 2 òrbita PL, 2 òrbita CUP, 1 és un critiquíssim d’ERC, 2 més són JERC i 2 que no se sap.

Tothom entén que si Poble Lliure ha pogut copar el SN de La Intersindical és perquè ERC ha renunciat a senyorejar aquest sindicat, oi?

I no perdem de vista que si la mà que gronxa el bressol de la Intersindical d’ERC ha estat i/o és Eduard Suàrez, el gronxador de Poble Lliure és Marc Sallas que, com ha fet sempre fins ara, roman a l’ombra.

Sóc conscient que altres sindicats competidors, especialment en el sector públic, estaran molt contents amb aquestes explicacions. Per això he aguantat tant.

Independentistes que us vulgueu sindicar en un sindicat independentista: teniu dret a saber on us poseu. Jo he donat explicacions i dades, ara, les decisions les pren cadascú.

Tot el què diu el blog Corrent de canvi és cert. Lamentablement cert. #LaDada – No hi ha cap article, esquema, etc dels publicats fins ara que l’hagi escrit jo.

(aquest que publico avui és posterior als tuits emesos dissabte mentre es desenvolupava el Congrés)

En els darrers 2 anys llargs el Secretariat Nacional via Comissió de Garanties ha 1r suspès de drets i després expulsat unes 16 persones. Dono per fet que seré la 17a. La citada comissió ara són 4, tots membres d’ERC, la coordinadora dels quals és la parella de l’abans citat Eduard Suàrez.

I ja està. Ho deixo aquí. Que sigueu feliç*s!

Roser Palol


LA CORT DELS MIRACLES

El Congrés d’un sindicat en expansió, i més a la vigília del gran període electoral de 2023 hauria de ser festa gran, amb llum i taquígrafs. Amb un gran procés participatiu de l’afiliació i obert, molt obert també de portes enfora. En lloc d’això estem davant d’un procés gris, opac, amb més penombra que llums, amagant candidatures, no proclamant-les formalment, rebutjant candidats a través de mesures cautelars del tot injustificades, dintre de procediments disciplinares que fan vergonya aliena.

Amb una vintena d’expedients d’expulsió en marxa, amb delegats electes que se’n han afartat i causat baixa del sindicat, amb tot un secretariat de la sectorial d’educació que va dimitir en bloc davant el menysteniment sistemàtic per part de membres del Secretariat Nacional. La festa queda molt deslluïda.

S’ha de poder dir que la constitució de la Federació de Serveis Públics es va fer amb greus irregularitats. S’ha de poder dir que la constitució de la Federació d’Indústria es va fer saltant-se els estatuts. S’ha de poder dir que la mateixa constitució de la Comissió de Garanties es va fer saltant-se el seu propi reglament, i que no s’entén que es rebutgin candidats amb un currículum solvent només per què no son “dels seus”, després aniran dient que no hi ha candidats per culpa de la judicialització, no no, la culpa és el sectarisme.

S’ha primat el principi d’autoritat, de fet s’ha primat l’autoritarisme malaltís i acomplexat, sobre el diàleg i la participació. S’ha practicat el nepotisme amb canvis contractuals d’amagat del òrgans del sindicat, enganyant a tort i a dret per tal que s’alliberés a tal persona, parella de tal altre, en contra del parer del seu sector. Això fa que els sigui del tot impossible escoltar, debatre i revisar situacions, per tant perseveres en els errors, cas que es produeixin.

Se’ns dirà que s’auditaran els comptes quan hores d’ara son del tot incomprensibles, qualsevol amb un mínim sentit crític i quatre rudiments de comptabilitat ho pot verificar. I estem parlant d’un pressupost ja de certa importància i d’un gruix de personal assalariat i amb alliberament total que exigiria més rigor, més enllà de les obligacions legals de transparència. El que dèiem tenim uns òrgans d’assentiment, d’escolans d’amén, representants d’interessos particulars i/o partidistes.

Algun òrgan del sindicat sap res de la anomenada “caixa de resistència”? Segons declaracions públiques (El Salto Diario, 2/6/1922) tenim uns fons de reserva importants que la periodista que fa l’entrevista coneix. Quina sort tu! Algun òrgan del sindicat en té cap coneixement? La resposta és NO. Per tant o es menteix al sindicat o a la periodista en qüestió.

S’envia un correu a l’afiliació, el 2 de novembre amb la candidatura oficialista, i es diu que va ser proclamada al Consell Nacional del dia 22 d’octubre quan s’ha mantingut en secret fins el mateix dia 2 de novembre. Llavors què o a qui s’ha proclamat, misteri? Mentida rere mentida. Cal dir que és una candidatura previsible farcida d’assalariats del sindicat i clar, del mateix partit polític, alguns sense cap experiència laboral fora del sindicat, familiars, ningú de la indústria o serveis privats (fora dels propis assalariats).

Amb tanta gent manant cal preguntar-se qui farà la feina? El que està clar és que un partit polític irrellevant se’n ha fet l’amo, a falta de càrrecs públics per oferir queda l’estructura del sindicat per parasitar.

L’independentisme està vivint uns moments molt complexos i crispats fruit de l’evolució política de l’anomenat procés, d’un mal dol o no dol, de frustracions col·lectives i sobretot d’una manca d’estratègia clara. En un context així el paper del sindicat hauria de ser cabdal, cosint cohesionant des de baix, i lamentablement pel camí que porta no passarà de comparsa de part. Tanquin la porta al sortir, fora fa fred.

Qui té por a la llum i per què?

Quan no falten ni 2 setmanes pel Congrés Nacional l’afiliació i els òrgans formals del sindicat no coneixen les candidatures presentades, en quina situació estan i quins noms les composen. Insòlit. La Comissió Organitzadora, escollida per cooptació com ja és habitual, es nega a fer públiques les candidatures tot i estar formalment en període de campanya electoral. Sembla, això sí, que membres de la dita Comissió van a candidatura oficial. Amb quina legitimitat fa això una Comissió de tipus tècnic i de què serveixen uns òrgans del sindicat si no representen els interessos i drets de l’afiliació, especialment el Consell Nacional, màxim òrgan entre congressos?

Tot plegat és un disbarat que hauria d’encendre els llums d’alerta del que està passant a la Intersindical-CSC. I això ens porta a la segona qüestió: Com és que aquests tipus de comportaments es toleren i es normalitzen? El fons és que els òrgans formals són òrgans d’assentiment, només serveixen per acceptar tàcita o explícitament allò que els demana qui mana al sindicat. I qui mana? Doncs un grup de poques persones amb càrrecs orgànics o no que s’han dedicat a posar peons per controlar el sindicat, que utilitzen les estructures de partits polítics. A hores d’ara no hi ha cap òrgan del sindicat que se n’escapi. La manipulació barroera d’alliberats i assalariats hi fa la resta: qui es belluga no surt a la foto.

Un projecte engrescador i necessari, un sindicat fort, nacional i de classe s’està convertint en una joguina trencada en mans d’uns irresponsables. Segurament s’amaguen les llistes per demorar l’evidència, un Secretariat Nacional d’assalariats i militants de partits polítics més interessats en la seva situació personal que en la situació preocupant de les classes treballadores d’aquest país. Diuen que volen emular a ELA-STV i de moment ens recorda la pitjor cara d’UGT, transfuguismes a part. Lamentable.

Concurs de mèrits docents. Quina vergonya!

Aquest desembre farà un any que el col·lectiu interí docent, com la resta del personal interí de l’administració pública, viu un calvari que cada dia va a més.  

Fem una mica d’història,

  • La directiva europea que estableix en frau de llei la regulació del personal de l’administració pública data de l’any 1999.
  • Però Espanya és diferent! I el desembre del 2021 es publica la Llei Iceta. Ves per on, no parla de treballadors i treballadores en frau de llei sinó de vacants a cobrir a partir d’una proposta d’ERC.
  • Com que ens han dit per activa i per passiva que la Generalitat de Catalunya té competències plenes en Educació, en principi no calia patir gaire. Podria ser que vacants vs persones fos compatible.

Aquest 5 de setembre, el DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ va publicar la RESOLUCIÓ EDU/2563/2022, de 16 d’agost, de convocatòria dels processos d’estabilització, mitjançant el sistema selectiu excepcional de concurs de mèrits per a l’ingrés a la funció pública docent.

Elements clau:

  • El temps treballat comptabilitza 7/15. D’això se’n diu un procés d’estabilització de treballadors/es en frau de llei?
  • Per què es dona tant de valor a la formació, quan aquestes persones estan actualment en actiu, per tant perfectament vàlides amb la formació actual?

Davant d’aquest desori, on és la Intersindical-CSC i molt concretament la Sectorial d’Educació?

  • En el xat obert d’Educació la gent fa preguntes i no hi ha cap resposta.
  • Tampoc es pot llegir cap comunicat –dels molts que fa– que toqui aquest tema. Només cal fer una passada per les xarxes.

La pregunta és de calaix. En què ocupa el temps la Intersindical? Per què no planta cara a la Conselleria d’Educació?

  • Són uns ineptes!
  • Estan venuts a ERC!
  • O les dues coses a la vegada?

A les xarxes circula:

La Intersindical fa una “Trobada amb una delegació alemanya de la Fundació Rosa Luxemburg per conèixer la situació sociolaboral i el paper del sindicalisme independentista i de classe a Catalunya”

Fem un exercici de comprensió lectora: Sembla que siguin els alemanys qui ens venen a explicar com està el sindicalisme a casa nostra.

Federació de Serveis Públics: Un mur de vidre

El 12 de març de 2022 es va constituir  la Federació de Serveis Púbics (FSP). Hi van concórrer dues candidatures l’oficialista “Anem per feina i una segona “Som Federació.” La diferència entre una i altra era bàsicament el model de participació i presa de decisions.

Ja des l’inici del procés es van detectar i debatre moltes irregularitats que no es van resoldre. La candidatura “Som Federació va interposar una demanda que s’ha admès a tràmit i està en espera de judici.

La candidatura oficialista va guanyar de forma bastant ajustada. I si tenim en compte les abstencions podríem parlar d’empat tècnic. En vista dels resultats la millor solució hauria estat establir punts en comú, però la candidatura guanyadora no ho va fer.

A ningú se li escapa que qualsevol procés de construcció no és ràpid, però també hem de posar sobre la taula que les persones elegides estan a jornada completa al sindicat cobrant un sou que surt de les quotes de l’afiliació i de les arques públiques, en funció del nombre de delegats i delegades aconseguit en les diferents eleccions sectorials.

Ras i curt, un sindicat no és una associació de veïns d’escala en què la presa de decisions no  surt de la porta del bloc de pisos. Un sindicat té una dimensió social que va molt més enllà de la defensa dels treballadors i treballadores, ja que forma part dels espais de presa de decisions al més alt nivell d’un país.

Molts treballadors i treballadores van donar suport a la Intersindical per ser un sindicat de classe i independentista.  Si volem ser una república independent, cal aquest model sindical.

Però, des que en Sergi Perelló pren el relleu a Carles Sastre com a secretari general comença la deriva: invisible, interna, però que com una taca de fuel al mar es va fent gran

El desembre del 2021, el Decret Iceta esdevé la prova del cotó per mesurar la talla dels sindicats en general i de la Intersindical en particular.

Aquest procés d’estabilització del personal públic en frau de llei és molt complex, aspecte que implica estar molt amatent a tot el que passa, destriar el gra de la palla i donar tranquil·litat en la mesura del possible a un nombre ingent de treballadors  i treballadores que veuen que poden perdre el seu lloc de treball.

Des de la FSP, que presumeix de gabinet jurídic i que hauria de fer propostes proactives, es dedica a tot el contrari: no atén a les persones que truquen al sindicat demanant informació, no informa l’afiliació i, quan delegats electes fan preguntes, són menyspreats. Sort que la ciutadania no és ximple i si la Intersindical no dona resposta als seus neguits, trucarà a una altra porta.

Quant a la funció dels sindicats, haurem de convenir que tenim un problema, ja que l’únic sindicat independentista i de classe que tenim a Catalunya està ocupat per uns dirigents que no treballen pel bé comú sinó només pels seus interessos i ambicions  personals.

I mentre les organitzacions van prenen formes planes i arrodonides, la Intersindical que ens vol portar a la llibertat i la independència opta per un model que molts volen oblidar, que ens retorna a temps passats i gens alliberadors.

Tenim mala peça al teler.

Sectorial d’educació: Hipocresia en estat pur

Acceptar la proposta del Conseller Cambray, és l’única alternativa que han tingut els sindicats ja que no podien garantir el grau de seguiment de les dues jornades de vaga previstes per aquest setembre. En les vagues del curs passat la que més seguiment va tenir no va arribar a un 15%.

El Conseller no ha guanyat, són els sindicats els que han perdut. I com justifiquen aquests fracàs?. La majoria amb el silenci tot procurant mantenir la dignitat, però la Intersindical no, la Intersindical treu pit i piula a tort i a dret a les xarxes socials.

“Valoració crítica de l’acord amb el Departament d’Educació” document que no s’ha enviat a l’afiliació

  • “La Intersindical valorem críticament l’acord” …” aquest acord no suposa cap ampliació de drets”  De què estan parlant! La finalitat de les vagues era revertir les retallades de l’any 2010.
  • “una negociació real amb els diferents agents de la Comunitat Educativa…”  I que s’ha fet durant tot el curs…? Una ficció…!
  • “…la Intersindical vetllarem perquè els acords que s’han assolit es compleixin en la seva integritat, tant pel que fa a l’hora lectiva com a la resta de punts que hi ha damunt la taula…” Només faltaria que no es vetllés pel retorn de l’hora lectiva a primària i secundària, però ens hauran d’explicar com es fa per vetllar per uns acords que són sobre la taula!
    • Hi ha més acords que no es volen explicar? 
  • “…no es pot obviar el paper del govern espanyol en els problemes que ens afecten…” Fa anys i panys que tothom sap que hi  ha un dèficit d’ingressos, i qui decideix com es distribueixen els diners assignats, és la Conselleria d’Educació. Si no es malbaratés en llicències, plataformes i material informàtic no necessari (veure l’habitació dels mals endreços de moltes escoles i instituts) hi hauria pressupost per a professorat. La Intersindical no ha piulat mai en aquest sentit.

Però, embolica que fa fort arran de la notícia de: El diario.es “La millonaria ‘caja de resistencia’ de ELA, la baza con la que el mayor sindicato vasco logra mantener huelgas de años”. Des de la Intersindical es respon“així seria més fàcil”

Parlem clar:

  • Si la Intersindical no té caixa de resistència, és senzillament perquè no en vol tenir, ja que és una decisió estratègica. Excusar-se en una afiliació insuficient, mostra la poca talla dels actuals dirigents del sindicat.
  • Durant tot el curs passat, l’afiliació no va tenir cap informació de com es desenvolupava el procés de negociació. Voler estar informat implicava anar als webs dels altres sindicats.

Tot això no té res a veure amb aquella Intersindical engrescadora que va incrementar delegats en les eleccions del 2019. Avui, els actuals dirigents en ves de fer autocrítica culpabilitza els treballadors/docents per no haver estat prou participatius en les vagues. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa, quan el que haurien de fer és callar per mantenir un mínim de dignitat.

Ara s’entén perquè gairebé un 50% d’alliberats i alliberades no continuen aquest curs, i alguns s’han donat de baixa del sindicat.  Hipocresia en estat pur

Per aquest camí no serem mai Països Catalans

Incoherència feminista

A mitja dotzena llarga d’afiliats i afiliades se’ls ha obert expedient d’expulsió per haver signat un escrit de suport a una afiliada i delegada electa expulsada, ja fa dos mesos llargs.

Si l’afiliada hagués actuat en contra de l’ideari de la Intersindical-CSC, tot plegat tindria tot el sentit. Però el cas que ens ocupa són el Secretariat Nacional i la Federació de Serveis Públics, els que no acaten l’ideari del sindicat que representen.

Aquesta afiliada va patir assetjament intel·lectual i abús de poder, per homes i amb el silenci còmplice d’algunes dones de la seva Unió Territorial.

I què va fer l’afiliada maltractada? Doncs el què havia de fer: posar-ho en coneixement de la Secretaria d’Igualtat, perquè fes de mediadora en el conflicte.

Però, ai las! La nostra afiliada represaliada es va trobar davant d’una reconversió de La Sección Femenina, ja que no van donar cap importància a les seves paraules i tampoc es van dignar a obtenir-ne informació. El cas és en espera de judici.

Però ben mirat aquest no és el problema de fons. Qui actua d’aquesta manera és La Intersindical-CSC, un sindicat en què una de les paraules del seu lema és feminisme i quan parlen gairebé sempre ho fan en femení.

Què està passant? És diu una cosa, però a l’hora dels fets s’actua de forma contrària?

El feminisme i parlar en femení s’ha convertit en una marca publicitària? Si és així tot plegat frega la misogínia.

Però encara hi ha més, La Intersindical-CSC forma part de la comissió de treball del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I seria interessant de conèixer les propostes d’aquest sindicat que s’autoanomena feminista.

No és això, companys, no és això

Es podria creure que un sindicat és una autoorganització dels treballadors i treballadores per tal de defensar els seus drets front les empreses, patronals i poders públics. I que fins i tot un pas més enllà, poden fer propostes de futur quant a models.

Es podria creure que un sindicat independentista i republicà, tot suposadament, s’hauria de regir per uns valors democràtics i de respecte a les persones, fomentant el diàleg la participació i l’empoderament d’uns i altres, tot suposadament.

Quan veus que la direcció d’un sindicat, el teu suposadament, s’instal·la en l’autoritarisme i el despotisme, no escolta, no dialoga, no sap fer res més que tirar de sancions i expulsions sense fonament. Tancant-se en el “búnker” del seu poder de fireta, silenciant allò que no li interessa i usant els òrgans del sindicat d’una manera sectària per tal de blindar-se, confonent de manera barroera víctimes i victimaris…

Et preguntes aleshores si es mereixen la confiança que moltes persones els hem atorgat, afiliades o no. Et preguntes si l’interès de certes organitzacions polítiques, o faccions d’organitzacions polítiques, és per tirar endavant un projecte sindical o per poder accedir a alliberaments sindicals i salaris, carpe diem.
Cal un debat a fons ja, suposadament, amb llums i taquígrafs.

LÍDERS, i líders…


L’any 1958 en plena dictadura franquista, diversos nuclis de persones agrupats en petits grups de resistència al règim, aniran configurant un sindicat independentista i de classe.
Dos anys abans dels JJ.OO. de Barcelona, el 1990, neix la Intersindical-CSC tal com la coneixem ara. Miquel Porter i Moix en fou el primer secretari. El seguiren Isabel Pallarès i Roqué 1998/ 2013 i Carles Sastre i Benlliure 2013/ 2020. Des del juliol 2020, el càrrec de secretari general recau en Sergi Perelló Miró.

L’any 2017 la Intersindical, va fer un gran salt qualitatiu tot incrementant la representació sindical i convertint-se en la primera força a l’administració pública catalana.
L’any 2020, va començar-hi a haver desconcert, preses de decisions en petit comitè. I a partir d’aquí, un degoteig de baixes i expulsions. Cal dir que no consten expulsions de persones afiliades a la Intersindical abans d’aquest canvi del juliol 2020.
Però, en aquests primers dies de juliol s’ha obert expedient d’expulsió a una desena llarga d’afiliats i afiliades.

Des del Secretariat Nacional de la Intersindical, es demana a l’afiliació:
“…que evitem participar públicament d’una qüestió interna del sindicat…”
“…el sindicat té des de fa dos anys canals interns per debatre qualsevol qüestió…”
Venja’m, no som una colla de ximples que anem esbombant a tort i a dret el que ens sembla, i també entenem la dificultat d’explicar aquestes situacions, ja que la línia entre el que és personal i el que és ideològic sovint és molt fina.
Però, més de deu expedients a la plegada ens mostren que hi ha alguna cosa a la Intersindical que grinyola i que fa por.
Afirmar que només fa dos anys que hi ha canals interns de debat, va més enllà de la mentida. Les UT, les diverses sectorials, les assemblees…, que són, sinó òrgans de debat? I aquests òrgans han existit des de 1990.

El canvi de paradigma coincideix en el temps i amb el mandat de l’actual secretari nacional en Sergi Perelló i Miró.
Aquesta nova manera de gestionar la Intersindical, no afecta només a les persones represaliades.
Portar una organització del no res a ser primera força en l’administració pública catalana és fruit d’un treball i un esforç ingent.

Des del juliol 2020 la gestió de la Intersindical va pel camí del pedregar.