El 12 de març de 2022 es va constituir  la Federació de Serveis Púbics (FSP). Hi van concórrer dues candidatures l’oficialista “Anem per feina” i una segona “Som Federació.” La diferència entre una i altra era bàsicament el model de participació i presa de decisions.

Ja des l’inici del procés es van detectar i debatre moltes irregularitats que no es van resoldre. La candidatura “Som Federació” va interposar una demanda que s’ha admès a tràmit i està en espera de judici.

La candidatura oficialista va guanyar de forma bastant ajustada. I si tenim en compte les abstencions podríem parlar d’empat tècnic. En vista dels resultats la millor solució hauria estat establir punts en comú, però la candidatura guanyadora no ho va fer.

A ningú se li escapa que qualsevol procés de construcció no és ràpid, però també hem de posar sobre la taula que les persones elegides estan a jornada completa al sindicat cobrant un sou que surt de les quotes de l’afiliació i de les arques públiques, en funció del nombre de delegats i delegades aconseguit en les diferents eleccions sectorials.

Ras i curt, un sindicat no és una associació de veïns d’escala en què la presa de decisions no  surt de la porta del bloc de pisos. Un sindicat té una dimensió social que va molt més enllà de la defensa dels treballadors i treballadores, ja que forma part dels espais de presa de decisions al més alt nivell d’un país.

Molts treballadors i treballadores van donar suport a la Intersindical per ser un sindicat de classe i independentista.  Si volem ser una república independent, cal aquest model sindical.

Però, des que en Sergi Perelló pren el relleu a Carles Sastre com a secretari general comença la deriva: invisible, interna, però que com una taca de fuel al mar es va fent gran

El desembre del 2021, el Decret Iceta esdevé la prova del cotó per mesurar la talla dels sindicats en general i de la Intersindical en particular.

Aquest procés d’estabilització del personal públic en frau de llei és molt complex, aspecte que implica estar molt amatent a tot el que passa, destriar el gra de la palla i donar tranquil·litat en la mesura del possible a un nombre ingent de treballadors  i treballadores que veuen que poden perdre el seu lloc de treball.

Des de la FSP, que presumeix de gabinet jurídic i que hauria de fer propostes proactives, es dedica a tot el contrari: no atén a les persones que truquen al sindicat demanant informació, no informa l’afiliació i, quan delegats electes fan preguntes, són menyspreats. Sort que la ciutadania no és ximple i si la Intersindical no dona resposta als seus neguits, trucarà a una altra porta.

Quant a la funció dels sindicats, haurem de convenir que tenim un problema, ja que l’únic sindicat independentista i de classe que tenim a Catalunya està ocupat per uns dirigents que no treballen pel bé comú sinó només pels seus interessos i ambicions  personals.

I mentre les organitzacions van prenen formes planes i arrodonides, la Intersindical que ens vol portar a la llibertat i la independència opta per un model que molts volen oblidar, que ens retorna a temps passats i gens alliberadors.

Tenim mala peça al teler.