La grandesa, o no! de les organitzacions

Segons Schein “una organització és la coordinació planificada de les activitats d’un conjunt de persones per a l’assoliment d’un objectiu comú explícit, mitjançant la divisió del treball, una jerarquia d’autoritat i responsabilitat i una sèrie de normes i procediments”.

I, Peter Drucker ho complementa “la bona estructura no garanteix l’excel·lència, mentre que les “males estructures” garanteixen necessàriament els mals resultats”. Per a aquest autor, els recursos humans són clau per a una organització productiva i rendible, ja que la gestió dels recursos humans esdevé un element clau per a la gestió, amb la forma adient d’integrar les persones en les estructures de l’organització”.

Per tant podem inferir que: L’estratègia, l’estructura i les persones són els tres elements bàsics d’una organització. Aquests tres elements estan relacionats entre si, per tant l’organització haurà de buscar la coherència i l’ajustament entre aquests elements, per tal de garantir-ne l’èxit.

Però, sembla ser que la Intersindical no ha optat per aquest model, ja que l’element persones és un punt feble del seu sistema organitzatiu. És en aquest context quan el grup humà pren tot el sentit on la diversitat de pensaments ha de trobar punts d’encontre i generar sinergies.

Un sindicat s’hauria de caracteritzar per un model d’organització dinàmic ja que la seva missió és el canvi i la transformació social.

Malauradament, la intersindical no té present aquest principi organitzatiu bàsic ja que el seu modus operandi consisteix en valorar les propostes en funció de qui les formula, no respondre les preguntes i els dubtes, informació deficitària i manca de transparència, menysteniment a les opinions de les persones que no diuen amén a tot…, fins arribar a les expulsions dels canals de comunicació intern i expulsió del sindicat.

Amb aquest comportament no es pot transformar per millorar i molt menys ser una estructura d’Estat.

Quo vadis Intersindical?

Les organitzacions són estructures humanes i la seva qualitat es mesura per l’estil de lideratge de les persones que la dirigeixen.

Manllevarem les paraules de Patrik Radden Keefe   

“…Un dels riscos menys coneguts de la vida d’un plutòcrata és la propensió de la gent que t’envola a l’adulació submisa. En teoria, hauries de tenir accés als assessors més ben preparats. Però en comptes d’això, sovint reps consells pèssims, perquè els teus cortesans van amb compte de dir-te només el que vols sentir. El perill, tant si ets un executiu multimilionari com si ets el president dels Estats Units, és que tu mateix acabis agreujant el problema, marginant les veus que dissenteixen i creant una bombolla en la qual la lleialtat es recompensa per damunt de tot. Els Sackler s’enorgullien de ser lleials als que els mostraven més fidelitat. Si feies costat a la família, no et faltaria de res. En canvia, una llei no escrita de la companyia era que qualsevol que marxés per acceptar una feina en un altre lloc passaria a la llista negra de per vida i no podria tornar mai a l’empresa…”

L’IMPERI DEL DOLOR. La història secreta de la dinastia Sackler