Aquests darrers mesos hem sentit anomenar l’expressió “recórrer a la justícia espanyola” com argument per deslegitimar denúncies de fets esdevinguts al si del nostre sindicat. I no es tractava de denúncies judicials contra la Intersindical-CSC, sinó contra els seus administradors.

Que s’hagi esgrimit, des dels ressorts de l’actual direcció del sindicat, l’argument de la “justícia espanyola” és doblement farisaic. Més si es tracta de processos emmarcats en la jurisdicció Social, allà on es defensen dia a dia els drets dels treballadors.

En la jurisdicció Social s’han desplegat batalles, durant dècades, per part de sindicats heterogenis o col·lectius en defensa dels drets laborals. I ho han fet tots, dels anarquistes més purs als més corporativistes, i també el sindicalisme nacional, és clar.

Sense anar més lluny, el litigi judicial entre la CNT i la CGT en la pugna per la titularitat de les sigles històriques es va dirimir en sales judicials, amb demandes d’ambdues parts. Una pugna entre togues que no es va resoldre fins al 1992 amb la resolució de la Sala Primera del Tribunal Constitucional (espanyol).

Un cas similar es va produir en aquests anys en el litigi judicial per la titularitat de les sigles de l’MDT. L’independentisme combatiu, aglutinat en aquestes sigles durant els anys 80, també va recórrer a la “justícia espanyola” per reclamar el dret a les sigles, que des de Madrid va resoldre que corresponien al sector que les va fer perdurar.

Tots els representants polítics i socials represaliats en el procés independentista i el Referèndum de 2017 han acudit a la “justícia espanyola” per defensar els seus drets. I, és clar, als mitjans judicials de la Unió Europea, més garantistes i com a darrer recurs.

Les dones víctimes de maltractament, assetjament o violació acudeixen a la “justícia espanyola.” I les víctimes d’agressions feixistes. I fins les víctimes de les agressions de cossos policials.

L’argument de la “justícia espanyola”, exposat aquí i allà per cobrir-se les vergonyes, és triplement farisaic si qui el fa servir no obra amb coherència:

Aquests administradors de la Intersidical-CSC, sense compartir informació amb l’afiliació, amb les sectorials o amb les territorials, han promogut demandes i recursos contra afiliats del sindicat a la “justícia espanyola.” Per una banda, amb una triple demanda “pel dret a l’honor”, amb advocats d’alta volada, contra un company expulsat.

Aquests administradors del sindicat, al marge del conjunt de l’afiliació, també han presentat recursos a les denúncies per les irregularitats existents en la selecció dels membres de la Comissió de Garanties.

I recursos als jutjats Socials a les denúncies d’afiliats que han vist vulnerats els seus drets. Tota una paradoxa: un sindicat que no accepta la jurisdicció Social, la que protegeix els drets i els interessos dels treballadors. Que es gasta molts diners en obrir processos judicials dels quals no s’informa, ni a què obeeixen, ni quants diners costen als afiliats.

Es volatilitzen els principis sindicals al nostre sindicat? Sense transparència, sense democràcia interna ni decisions col·lectives, és clar que es perden els objectius de vista. 

Per rubor nostre, a més de la brama justificatòria de l’expressió “justícia espanyola” per explicar tots aquests fets, hem començat a sentir que ens anomenen “la Interjudicial-CSC.”

Però no ho oblidem, la funció del sindicat és la defensa dels treballadors, i dels seus afiliats: In dubio pro operario.