Sectorial d’educació: Hipocresia en estat pur

Acceptar la proposta del Conseller Cambray, és l’única alternativa que han tingut els sindicats ja que no podien garantir el grau de seguiment de les dues jornades de vaga previstes per aquest setembre. En les vagues del curs passat la que més seguiment va tenir no va arribar a un 15%.

El Conseller no ha guanyat, són els sindicats els que han perdut. I com justifiquen aquests fracàs?. La majoria amb el silenci tot procurant mantenir la dignitat, però la Intersindical no, la Intersindical treu pit i piula a tort i a dret a les xarxes socials.

“Valoració crítica de l’acord amb el Departament d’Educació” document que no s’ha enviat a l’afiliació

  • “La Intersindical valorem críticament l’acord” …” aquest acord no suposa cap ampliació de drets”  De què estan parlant! La finalitat de les vagues era revertir les retallades de l’any 2010.
  • “una negociació real amb els diferents agents de la Comunitat Educativa…”  I que s’ha fet durant tot el curs…? Una ficció…!
  • “…la Intersindical vetllarem perquè els acords que s’han assolit es compleixin en la seva integritat, tant pel que fa a l’hora lectiva com a la resta de punts que hi ha damunt la taula…” Només faltaria que no es vetllés pel retorn de l’hora lectiva a primària i secundària, però ens hauran d’explicar com es fa per vetllar per uns acords que són sobre la taula!
    • Hi ha més acords que no es volen explicar? 
  • “…no es pot obviar el paper del govern espanyol en els problemes que ens afecten…” Fa anys i panys que tothom sap que hi  ha un dèficit d’ingressos, i qui decideix com es distribueixen els diners assignats, és la Conselleria d’Educació. Si no es malbaratés en llicències, plataformes i material informàtic no necessari (veure l’habitació dels mals endreços de moltes escoles i instituts) hi hauria pressupost per a professorat. La Intersindical no ha piulat mai en aquest sentit.

Però, embolica que fa fort arran de la notícia de: El diario.es “La millonaria ‘caja de resistencia’ de ELA, la baza con la que el mayor sindicato vasco logra mantener huelgas de años”. Des de la Intersindical es respon“així seria més fàcil”

Parlem clar:

  • Si la Intersindical no té caixa de resistència, és senzillament perquè no en vol tenir, ja que és una decisió estratègica. Excusar-se en una afiliació insuficient, mostra la poca talla dels actuals dirigents del sindicat.
  • Durant tot el curs passat, l’afiliació no va tenir cap informació de com es desenvolupava el procés de negociació. Voler estar informat implicava anar als webs dels altres sindicats.

Tot això no té res a veure amb aquella Intersindical engrescadora que va incrementar delegats en les eleccions del 2019. Avui, els actuals dirigents en ves de fer autocrítica culpabilitza els treballadors/docents per no haver estat prou participatius en les vagues. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa, quan el que haurien de fer és callar per mantenir un mínim de dignitat.

Ara s’entén perquè gairebé un 50% d’alliberats i alliberades no continuen aquest curs, i alguns s’han donat de baixa del sindicat.  Hipocresia en estat pur

Per aquest camí no serem mai Països Catalans

LÍDERS, i líders…


L’any 1958 en plena dictadura franquista, diversos nuclis de persones agrupats en petits grups de resistència al règim, aniran configurant un sindicat independentista i de classe.
Dos anys abans dels JJ.OO. de Barcelona, el 1990, neix la Intersindical-CSC tal com la coneixem ara. Miquel Porter i Moix en fou el primer secretari. El seguiren Isabel Pallarès i Roqué 1998/ 2013 i Carles Sastre i Benlliure 2013/ 2020. Des del juliol 2020, el càrrec de secretari general recau en Sergi Perelló Miró.

L’any 2017 la Intersindical, va fer un gran salt qualitatiu tot incrementant la representació sindical i convertint-se en la primera força a l’administració pública catalana.
L’any 2020, va començar-hi a haver desconcert, preses de decisions en petit comitè. I a partir d’aquí, un degoteig de baixes i expulsions. Cal dir que no consten expulsions de persones afiliades a la Intersindical abans d’aquest canvi del juliol 2020.
Però, en aquests primers dies de juliol s’ha obert expedient d’expulsió a una desena llarga d’afiliats i afiliades.

Des del Secretariat Nacional de la Intersindical, es demana a l’afiliació:
“…que evitem participar públicament d’una qüestió interna del sindicat…”
“…el sindicat té des de fa dos anys canals interns per debatre qualsevol qüestió…”
Venja’m, no som una colla de ximples que anem esbombant a tort i a dret el que ens sembla, i també entenem la dificultat d’explicar aquestes situacions, ja que la línia entre el que és personal i el que és ideològic sovint és molt fina.
Però, més de deu expedients a la plegada ens mostren que hi ha alguna cosa a la Intersindical que grinyola i que fa por.
Afirmar que només fa dos anys que hi ha canals interns de debat, va més enllà de la mentida. Les UT, les diverses sectorials, les assemblees…, que són, sinó òrgans de debat? I aquests òrgans han existit des de 1990.

El canvi de paradigma coincideix en el temps i amb el mandat de l’actual secretari nacional en Sergi Perelló i Miró.
Aquesta nova manera de gestionar la Intersindical, no afecta només a les persones represaliades.
Portar una organització del no res a ser primera força en l’administració pública catalana és fruit d’un treball i un esforç ingent.

Des del juliol 2020 la gestió de la Intersindical va pel camí del pedregar.

La solidaritat és delicte a la Intersindical-CSC

Suport a les companyes Aina, Dolors, Maria José, Mariona, Lluís, Joan, Manel …

Un conjunt de persones afiliades, delegats de diferents sectorials i persones amb diferents responsabilitats a la Intersindical-CSC, hem rebut amb indignació la notícia que s’ha obert un expedient a diferents companys de la sectorial d’Educació. A delegats electes, afiliats i persones que han estat membres del Secretariat d’Educació, se’ls comunica l’expulsió cautelar per “haver vulnerat els Estatuts.” Ens temem que aquestes notificacions d’expulsió poden afectar fins a quinze afiliats.Es tracta, en qualsevol cas, d’una mesura de venjança i de càstig per haver mostrat posicionament diferenciats amb la direcció del sindicat. Un atemptat directe a la llibertat de pensament i d’expressió. El fet és més greu perquè entre els càrrecs que s’han esgrimit per expulsar-los hi ha el fet d’haver signat fa mesos un escrit de denúncia i de suport a una altra companya expulsada recentment, també delegada d’Educació, l’Ester. L’Ester havia estat víctima d’un procés previ d’assetjament personal des dels engranatges de la direcció del sindicat. Un assetjament denunciat per ella i silenciat des d’un organigrama d’interessos. Es tracta, en definitiva, d’una purga en tota regla en què els gestors del sindicat converteixen la solidaritat en un delicte.

Aquestes expulsions se sumen a les de dos afiliats més de la sectorial de Sanitat, que van ser desposseïts de la seva condició d’afiliats, és a dir, expulsats, durant el darrer any. Una depuració del pluralisme al si del sindicat, en què no s’accepta cap mena de veu crítica. Una circumstància que no s’havia produït abans, durant els mandats dels Secretaris Generals Isabel Pallarès i Carles Sastre, en què el sindicat creixia i va esdevenir una alternativa del sindicalisme català nacional i de classe.

La situació de l’estat del sindicat és greu, perquè es posen traves al seu eixamplament sectorial i territorial i es potencia l’obediència i la publicitat d’unes famílies polítiques instaurades en els òrgans de direcció, amb l’objectiu de perpetuar-s’hi, però lluny d’avançar en els objectius i interessos de la classe treballadora. Tot el descrit és una mostra dels desencerts i sortides desesperades per no saber gestionar els progressos aconseguits durant anys de picar pedra en la lluita sindical.

En aquest context la Intersindical-CSC no esdevindrà una alternativa sindical des d’un prisma nacional i de classe, tal i com es dibuixava després del 2017. Es troba massa aferrada a una burocràcia d’autoconsum i una perpetuació de l’status quo sindical que posa el fre a les dinàmiques pròpies de lluita laboral i popular, que posa el fre als principis de democràcia, transparència, pluralitat i autonomia organitzativa sense dependències.

No ens enganyem: la composició real de la Intersindical-CSC no són les piulades a Twitter o els bolos i vídeos d’autopromoció. El sindicat som tots i totes les afiliades, que paguem quotes i fem vagues i ens manifestem, treballadors actius, amb vida laboral i compromís amb un país i una classe treballadora.

Com a sindicalistes, és el nostre deure mostrar la solidaritat amb les companyes Aina, Ester, Dolors, Maria José, Mariona, Lluís… Perquè si ens toquen una, ens toquen a totes!

 A dia d’avui, la solidaritat és delicte a la Intersindical-CSC.

La grandesa, o no! de les organitzacions

Segons Schein “una organització és la coordinació planificada de les activitats d’un conjunt de persones per a l’assoliment d’un objectiu comú explícit, mitjançant la divisió del treball, una jerarquia d’autoritat i responsabilitat i una sèrie de normes i procediments”.

I, Peter Drucker ho complementa “la bona estructura no garanteix l’excel·lència, mentre que les “males estructures” garanteixen necessàriament els mals resultats”. Per a aquest autor, els recursos humans són clau per a una organització productiva i rendible, ja que la gestió dels recursos humans esdevé un element clau per a la gestió, amb la forma adient d’integrar les persones en les estructures de l’organització”.

Per tant podem inferir que: L’estratègia, l’estructura i les persones són els tres elements bàsics d’una organització. Aquests tres elements estan relacionats entre si, per tant l’organització haurà de buscar la coherència i l’ajustament entre aquests elements, per tal de garantir-ne l’èxit.

Però, sembla ser que la Intersindical no ha optat per aquest model, ja que l’element persones és un punt feble del seu sistema organitzatiu. És en aquest context quan el grup humà pren tot el sentit on la diversitat de pensaments ha de trobar punts d’encontre i generar sinergies.

Un sindicat s’hauria de caracteritzar per un model d’organització dinàmic ja que la seva missió és el canvi i la transformació social.

Malauradament, la intersindical no té present aquest principi organitzatiu bàsic ja que el seu modus operandi consisteix en valorar les propostes en funció de qui les formula, no respondre les preguntes i els dubtes, informació deficitària i manca de transparència, menysteniment a les opinions de les persones que no diuen amén a tot…, fins arribar a les expulsions dels canals de comunicació intern i expulsió del sindicat.

Amb aquest comportament no es pot transformar per millorar i molt menys ser una estructura d’Estat.

Quo vadis Intersindical?

Les organitzacions són estructures humanes i la seva qualitat es mesura per l’estil de lideratge de les persones que la dirigeixen.

Manllevarem les paraules de Patrik Radden Keefe   

“…Un dels riscos menys coneguts de la vida d’un plutòcrata és la propensió de la gent que t’envola a l’adulació submisa. En teoria, hauries de tenir accés als assessors més ben preparats. Però en comptes d’això, sovint reps consells pèssims, perquè els teus cortesans van amb compte de dir-te només el que vols sentir. El perill, tant si ets un executiu multimilionari com si ets el president dels Estats Units, és que tu mateix acabis agreujant el problema, marginant les veus que dissenteixen i creant una bombolla en la qual la lleialtat es recompensa per damunt de tot. Els Sackler s’enorgullien de ser lleials als que els mostraven més fidelitat. Si feies costat a la família, no et faltaria de res. En canvia, una llei no escrita de la companyia era que qualsevol que marxés per acceptar una feina en un altre lloc passaria a la llista negra de per vida i no podria tornar mai a l’empresa…”

L’IMPERI DEL DOLOR. La història secreta de la dinastia Sackler

DIR vs FER

Quan entres al web de la Intersindical en l’explicació de qui som, entre d’altres es pot llegir:

“Som un sindicat independent i sociopolític

Som un sindicat independent, democràtic, ètic, assembleari, sociopolític, republicà, laic, feminista, ecologista, independentista i internacionalista. Defensem els drets laborals, socioeconòmics i nacionals de les persones i dels treballadores i de les treballadores amb la finalitat de transformar l’actual estructura social en una altra de realment justa, lliure, solidària i respectuosa amb el planeta. Apostem per donar una dimensió social al sindicalisme, implicant-lo en la defensa de la igualtat home-dona, del medi ambient, de la llengua catalana i dels drets socials i econòmics dels col·lectius més precaritzats dels Països Catalans i del món. El nostre és objectiu és l’eliminació de tota situació d’opressió d’uns individus i/o col·lectius sobre d’altres i per això lluitem contra la discriminació, sigui per raó de raça, sexe, religió, ideologia o qualsevol altra consideració personal i social. Creiem que cal bandejar la burocràcia que impera a les administracions i avançar cap a una vertadera democràcia participativa basada en el diàleg i la decisió de la majoria, amb respecte a les opinions minoritàries, i la defensa de la diversitat.”

paraules

Son paraules molt boniques, però a dia d’avui la Intersindical continua practicant aquest ideari?

  • Es pot continuar mantenint el concepte independent, quan en les vagues d’educació han arribat consignes des de la cúpula demanant als alliberats que no fóssim tan durs amb el Conseller d’Educació ni tan bel·ligerants amb el govern d’ERC?
  • Te vigència el concepte assembleari, quan en la constitució de la Federació de Serveis Públics calia registrar-se per poder hi participar
  • Es pot considerar un sindicat ètic, quan no mostra de forma transparent els seus pressupostos a tota l’afiliació?
  • Es democràtic quan es suspenen de drets o s’expulsa afiliats havent-los negat el dret de defensa?
  • És laic quan amb la nova llei d’educació LOMLOE on continuen vigents els privilegis de l’església catòlica, no fa cap comentari al respecte?
  • I com pensa construir una democràcia participativa, quan l’organigrama de la Intersindical és completament vertical.

Les paraules se les emporta el vent, els fets són el que queda. Perquè el paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda, la incoherència es paga i a la propera ronda d’eleccions sindicals al sector públic de 2023 ens ho explicaran alt i clar.

Les paraules se les emporta el vent, els fets són el que queda. Perquè el paper ho aguanta tot però la realitat és tossuda, la incoherència es paga i a la propera ronda d’eleccions sindicals al sector públic de 2023 ens ho explicaran alt i clar.

La dimissió en bloc de tot el Secretariat d’Educació

El passat 1 de febrer el Secretariat d’Educació de la Intersindical-CSC va dimitir col·lectivament després de mesos de viure un malestar continuat en la relació amb la direcció del sindicat, el Secretariat Nacional i especialment amb el seu Secretari General. En l’escrit en què s’anunciava la dimissió en bloc es recordava que s’havien sentit “totalment desautoritzats, menystinguts i, fins i tot, humiliats, davant d’aquesta negació reiterada de funcions de càrrecs electes. “ Aquesta dimissió de tot un Secretariat, escollit democràticament per la sectorial d’Educació en un assemblea general, ha estat una altra advertència més sobre la situació general que viu el sindicat, que des del Corrent Crític Transparència ara compartim. Els companys i companyes d’Educació no han dimitit per no res. Un contínuum de censura, menyspreu i obstrucció han impedit les seves funcions com a persones escollides dins la sectorial i com a delegats sindicals electes. Uns fets que es repeteixen en altres àmbits del nostre sindicat i que esperem que puguin ser corregits i superats.


S’ha trepitjat de nou la democràcia interna, la transparència, la confiança i la solidaritat entre companys, el pluralisme sindical i la llibertat d’expressió, els valors feministes i el treball i l’acció sindical. Tot allò que reivindiquem des del Corrent Crític Transparència amb l’objectiu d’enfortir i fer avançar la Intersindical- CSC. Davant d’això, nosaltres no mirarem cap a una altra banda.

El feminisme comença per casa!

TOTES som Intersindical-CSC

El sostre de vidre i l’assetjament masclista, més vigent i més a prop que mai

El manifest pel 8 de Març del sindicat resava el 2021 un “Combatem el masclisme des dels centres de treball.” I així ha de ser perquè som un sindicat de treballadores independentistes i som feministes.

Però aquest 2022 hem de reblar el clau i recordar que el patriarcat, en totes les seves expressions, es fa present també en el més quotidià, i també dins del dia a dia de les relacions dins dels col·lectius i sindicats. Aquell “Combatem el masclisme des dels centres de treball” és també dins de casa, al si del sindicat i de qualsevol col·lectiu humà.

Hem de recordar que el nostre sindicat, la nostra associació de treballadores, SOM totes, és de totes i de totes. I que precisament hem de treballar primordialment per la superació del llast patriarcal existent dins del sindicat (com ho fem dins al lloc de treball, a casa, al carrer…). Mirar cap a una altra banda, dissimular o ocultar el sostre de vidre o l’assetjament masclista en el nostre dia a dia, no tenir voluntat
d’afrontar i corregir aquestes situacions, no són un bon indicador.

Les relacions en el treball i dins les organitzacions pel que fa a les desigualtats i la discriminació sovint són tàcites i amb permissivitat condescendent, difícils d’explicar i que tot sovint s’atribueixen a simples conflictes personals. Però no cal una lupa per adonar-nos-en que no és així.

Tant al lloc de treball com al si del sindicat el masclisme es fa present quan s’apropien de les teves idees o de l’èxit del teu treball; quan t’interrompen i desautoritzen constantment en una reunió; quan es fan comentaris murris per qüestionar-te o et parlen amb veu d’autoritat indulgent; quan et tracten d’”histèrica” si t’enfades en un debat; quan es prenen decisions que t’afecten sense comptar amb tu o amb altres companyes; quan t’ignoren perquè “molestes” o quan ets perseguida per pensar diferent, quan es redueix la sororitat entre companyes del sindicat a un “conxorxa de bruixes”…

Prou! Aquest 8 de març, de nou, ha de servir per fer un nou escac al sistema patriarcal i capitalista. Les dones continuem realitzant la major part de les tasques domèstiques tot i estar cada vegada estem més presents al món laboral. A hores d’ara encara tenim sous d’un 22,4% menys que els homes. La precarietat i la pobresa afecten als Països Catalans principalment les dones. Un fet agreujat pels dos anys de confinaments, atur i pandèmia. Patim el sostre de vidre en la vida pública i política tot i les legislacions i avenços del feminisme. I dia sí i dia també vivim el costat més fosc i agressiu del masclisme: som maltractades, agredides o assassinades.

Si volem eliminar els privilegis d’un sistema social injust, encara profundament masclista, i lluitar pels drets de la classe treballadora, hem de començar des de casa i no deixar passar-ne ni una: i això ho farem entre totes i parlant clar i català: enderroquem el sostre de vidre i combatem l’assetjament masclista en el dia a dia. Amb sororitat i amb treball despullarem el patriarcat. Al carrer, al lloc de treball i al sindicat!