El Congrés d’un sindicat en expansió, i més a la vigília del gran període electoral de 2023 hauria de ser festa gran, amb llum i taquígrafs. Amb un gran procés participatiu de l’afiliació i obert, molt obert també de portes enfora. En lloc d’això estem davant d’un procés gris, opac, amb més penombra que llums, amagant candidatures, no proclamant-les formalment, rebutjant candidats a través de mesures cautelars del tot injustificades, dintre de procediments disciplinares que fan vergonya aliena.

Amb una vintena d’expedients d’expulsió en marxa, amb delegats electes que se’n han afartat i causat baixa del sindicat, amb tot un secretariat de la sectorial d’educació que va dimitir en bloc davant el menysteniment sistemàtic per part de membres del Secretariat Nacional. La festa queda molt deslluïda.

S’ha de poder dir que la constitució de la Federació de Serveis Públics es va fer amb greus irregularitats. S’ha de poder dir que la constitució de la Federació d’Indústria es va fer saltant-se els estatuts. S’ha de poder dir que la mateixa constitució de la Comissió de Garanties es va fer saltant-se el seu propi reglament, i que no s’entén que es rebutgin candidats amb un currículum solvent només per què no son “dels seus”, després aniran dient que no hi ha candidats per culpa de la judicialització, no no, la culpa és el sectarisme.

S’ha primat el principi d’autoritat, de fet s’ha primat l’autoritarisme malaltís i acomplexat, sobre el diàleg i la participació. S’ha practicat el nepotisme amb canvis contractuals d’amagat del òrgans del sindicat, enganyant a tort i a dret per tal que s’alliberés a tal persona, parella de tal altre, en contra del parer del seu sector. Això fa que els sigui del tot impossible escoltar, debatre i revisar situacions, per tant perseveres en els errors, cas que es produeixin.

Se’ns dirà que s’auditaran els comptes quan hores d’ara son del tot incomprensibles, qualsevol amb un mínim sentit crític i quatre rudiments de comptabilitat ho pot verificar. I estem parlant d’un pressupost ja de certa importància i d’un gruix de personal assalariat i amb alliberament total que exigiria més rigor, més enllà de les obligacions legals de transparència. El que dèiem tenim uns òrgans d’assentiment, d’escolans d’amén, representants d’interessos particulars i/o partidistes.

Algun òrgan del sindicat sap res de la anomenada “caixa de resistència”? Segons declaracions públiques (El Salto Diario, 2/6/1922) tenim uns fons de reserva importants que la periodista que fa l’entrevista coneix. Quina sort tu! Algun òrgan del sindicat en té cap coneixement? La resposta és NO. Per tant o es menteix al sindicat o a la periodista en qüestió.

S’envia un correu a l’afiliació, el 2 de novembre amb la candidatura oficialista, i es diu que va ser proclamada al Consell Nacional del dia 22 d’octubre quan s’ha mantingut en secret fins el mateix dia 2 de novembre. Llavors què o a qui s’ha proclamat, misteri? Mentida rere mentida. Cal dir que és una candidatura previsible farcida d’assalariats del sindicat i clar, del mateix partit polític, alguns sense cap experiència laboral fora del sindicat, familiars, ningú de la indústria o serveis privats (fora dels propis assalariats).

Amb tanta gent manant cal preguntar-se qui farà la feina? El que està clar és que un partit polític irrellevant se’n ha fet l’amo, a falta de càrrecs públics per oferir queda l’estructura del sindicat per parasitar.

L’independentisme està vivint uns moments molt complexos i crispats fruit de l’evolució política de l’anomenat procés, d’un mal dol o no dol, de frustracions col·lectives i sobretot d’una manca d’estratègia clara. En un context així el paper del sindicat hauria de ser cabdal, cosint cohesionant des de baix, i lamentablement pel camí que porta no passarà de comparsa de part. Tanquin la porta al sortir, fora fa fred.