Congrés a la búlgara

I-CSC_General, , , , , , , , ,

Va, que us expliquem el 7è Congrés de La Intersindical. Així quan sentiu l’expressió “votar a la búlgara” tindreu clar què vol dir en aquest bon exemple de #Congrésalabúlgara

Per evitar qualsevol espontaneïtat “incòmode” l’ordre del dia no tenia punt de precs i preguntes.

Prèvia: dimarts 8 de pressa i corrents vam ser convocats cadascú a l’assemblea telemàtica de la seva Federació que havien de tenir lloc dijous 8 a les 18h.

La convocatòria especificava que aquelles assemblees tenien per objectiu decidir el vot dels delegat/des.

Oh, sorpresa! A totes es va decidir que els afortunats delegats votarien:

  • SÍ a la candidatura única pel nou SN i al mateix Secretari General
  • SÍ a la ponència
  • SÍ a les esmenes (que, no cal dir, ja havien estat prèviament acceptades pels ponents)

Al Congrés encara hi va haver qui es va queixar amargament de la manca d’implicació de delegat/des en aquestes assemblees. Probablement els havia desmotivat l’escassa emoció que hi hauria en el resultat de les votacions.

El Congrés es va iniciar aproximadament a l’horari previst, les 10h, amb diferents xapes. Que si hi havia un Espai de Transparència al lloc web, que s’havia elaborat un Codi Ètic “per poder defensar el sindicat de persones irrespectuoses”… Que si cal una caixa de resistència, ui, sí.

Es va anunciar que la candidatura presentada per Joan Rocamora havia estat desestimada perquè a la candidatura no hi havia els candidats elegibles suficients ja que o no eren afiliats o estaven expedientats.

Que se’ls ha d’entendre oi, perquè dir que portem 2 anys llargs en modus Reina Boja d’Alícia en Terra de Meravelles i que manem tallar el coll a tot aquell qui es mogui hagués estat massa llarg.

Que es crearan els Consells de les Federacions: cadascuna podrà celebrar 2 trobades anuals amb tota la filiació.

Pels que se us ha de dir tot, vol dir  “jugueu a les vostres coses al vostre raconet i no vingueu a molestar als Congressos on ja ho tenim tot pactat abans d’entrar”.
Que els jubilats quedaran adscrits a la última Federació on van estar adscrits quan tenien feina en actiu. Bé. Bé. Ara seria massa llarg explicar de què ve tot això.

Els treballador/es autònoms afiliats quedaran adscrits a la Federació de Serveis Privats.
I més cosetes, com és ara que a les properes eleccions grosses del sector públic de la propera primavera volem entrar a la mesa sectorial de Sanitat i a la mesa de representants dels treballadors de la Generalitat…

Seguint el Reglament precongressual hi hagués pogut haver 134 representants amb dret a vot sumant els 120 de les 3 Federacions i l’Eina i els 14 membres del SN. A la sala hi havia 81 afiliat/des amb dret a vot.

I per fi arriba moment que sempre és distret de presentar els comptes de 2021. Anuncien que les despeses han estat 753.059,92€ desglossat en 3 partides:

lloguers 68.559,21€ / salaris 353.335,59 / funcionament 257.100,36…

I ningú no s’aixeca i els diu: COMPANY*S QUE AIXÒ SUMA 678.995,16 I QUE PER TANT FALTEN PER JUSTIFICAR 74.064,76 EURETS DE RES perquè qui som nosaltres per amargar la festa als nostres compis que ho han preparat tot amb tanta il·lusió.

“El Congrés de la por: només per afiliats silenciosos”

PER QUÈ ABANDONO LA MEVA IMPLICACIÓ A LA INTERSINDICAL

I-CSC_General, , , , , , , , ,

Aquest article no és altra cosa que la suma dels tuits que vaig emetre dissabte al matí, 12 de novembre. Els poso en format d’article per facilitar-ne la lectura:

Bon dia, sóc vinguda a explicar-vos perquè avui no estic assistint al 7è Congrés de La Intersindical i perquè abandonaré en les properes hores les meves tasques en aquest sindicat. Tinc motius per donar i vendre però el que explicaré serà el més simple: el sindicat no és sobirà.

Sóc dels pocs afiliats que avui tenen el privilegi de poder entrar al 7è Congrés. Jo hi tinc cadira perquè fins ara he estat membre del Secretariat Nacional i, en conseqüència, del Consell Nacional. No m’he tornat a presentar a cap càrrec.

Per tant deixaré de ser Delegada de Prevenció de Riscos Laborals i membre dels Comitès de Seguretat i Salut de:

_Departament de Salut

_Departament de Justícia

de la Generalitat.

Parlaré amb el responsable d’aquesta àrea de la Intersindical per fer el traspàs de la feina feta

Cap sindicat és útil al seu propòsit -la defensa dels interessos dels treballador*s- si manté lligams o accepta directrius de partits polítics.

En el cas de la Intersindical les decisions les prenen membres de dos partits polítics -un de molt gros, ERC, i un de molt petit Poble Lliure- que han acabat ocupant-ne els llocs de treball i/o els càrrecs rellevants.

D’aquí uns minuts rebreu a posar dos exemples de com representants d’ERC i Poble Lliure senyoregen La Intersindical.

Eduard Suàrez Rovira – És afiliat de la La Intersindical des del 18 de maig de 2000. Actualment té un càrrec a la Unió Territorial del Baix Llobregat de la Intersindical-CSC. Paral·lelament és membre d’ERC, partit en el que ha tingut diferents càrrecs i diferents problemes.

Des del juliol passat és director de “EQUACAT, Canal Olímpic de Catalunya” tal com consta al web Empresia.es. En va ser nomenat director el 14 de juliol de 2022.

EQUACAT és un organisme que depèn del Departament de Presidència, per tant, Eduard Suàrez, és director d’una empresa pública de la Generalitat, tal com consta al web

D’acord amb la taula retributiva que li pertoca d’aquest ens dita “Relació del personal directiu de les entitats del sector públic i les seves retribucions”, Eduard Suàrez percep un sou brut de 66.968,86€ l’any. (filera 114 de l’excel que us podeu descarregar).

D’acord amb l’article 21 dels estatuts de la Intersindical:

Suàrez incorre en incompatibilitat descrita si es presenta a un Consell Nacional perquè és directiu d’una empresa pública del sector públic de la Generalitat. És director d’una empresa.

Doncs resulta que entre el 14 de juliol de 2022 que va ser nomenat director de EQUACAT i el 22 d’octubre, Suàrez no va trobar moment de dimitir del seu càrrec a la UT i es va presentar al Consell Nacional a dir-nos quins temes eren rellevants, vaja, de què podíem parlar i de què no.

Quan ho vaig fer notar al següent Secretariat Nacional de 28 d’octubre ningú no sabia que Eduard Suarez fos director de res. Ningú.

Per si teniu curiositat. Des de que vaig deixar la CUP de Barcelona el setembre de 2012 no formo part de cap partit ni coalició. Estic segura que hi haurà afiliat/des a ERC que agrairan aquest fil sobre l’Eduard Suàrez. Encara estaré fent algun favor a algú/na.

Ara un exemple de Poble Lliure: Ni en el Consell Nacional de 22 d’octubre, ni en el darrer Secretariat Nacional de 28 d’octubre no es va voler presentar la candidatura oficialista. Es va dir literalment que això era voler tenir informació privilegiada.

La candidatura no es va poder llegir al web fins el 3 de novembre, 10 dies abans del Congrés. Poble Lliure es descriu com a partit polític. Primer van començar posant els seus militants a treballar -com a alliberats sindicals o com a contractats- a La Intersindical fins que avui han acabat ocupant el Secretariat Nacional.

El nou Secretariat Nacional, el que resulta escollit avui en l’única candidatura que han permès que es presentés està format per 6 dones i 8 homes. 8 d’aquestes persones treballen al local nacional de La Intersindical

D’aquests 14, 6 són membres de Poble Lliure, 2 òrbita PL, 2 òrbita CUP, 1 és un critiquíssim d’ERC, 2 més són JERC i 2 que no se sap.

Tothom entén que si Poble Lliure ha pogut copar el SN de La Intersindical és perquè ERC ha renunciat a senyorejar aquest sindicat, oi?

I no perdem de vista que si la mà que gronxa el bressol de la Intersindical d’ERC ha estat i/o és Eduard Suàrez, el gronxador de Poble Lliure és Marc Sallas que, com ha fet sempre fins ara, roman a l’ombra.

Sóc conscient que altres sindicats competidors, especialment en el sector públic, estaran molt contents amb aquestes explicacions. Per això he aguantat tant.

Independentistes que us vulgueu sindicar en un sindicat independentista: teniu dret a saber on us poseu. Jo he donat explicacions i dades, ara, les decisions les pren cadascú.

Tot el què diu el blog Corrent de canvi és cert. Lamentablement cert. #LaDada – No hi ha cap article, esquema, etc dels publicats fins ara que l’hagi escrit jo.

(aquest que publico avui és posterior als tuits emesos dissabte mentre es desenvolupava el Congrés)

En els darrers 2 anys llargs el Secretariat Nacional via Comissió de Garanties ha 1r suspès de drets i després expulsat unes 16 persones. Dono per fet que seré la 17a. La citada comissió ara són 4, tots membres d’ERC, la coordinadora dels quals és la parella de l’abans citat Eduard Suàrez.

I ja està. Ho deixo aquí. Que sigueu feliç*s!

Roser Palol

LA CORT DELS MIRACLES

I-CSC_General, , , , , , , , ,

El Congrés d’un sindicat en expansió, i més a la vigília del gran període electoral de 2023 hauria de ser festa gran, amb llum i taquígrafs. Amb un gran procés participatiu de l’afiliació i obert, molt obert també de portes enfora. En lloc d’això estem davant d’un procés gris, opac, amb més penombra que llums, amagant candidatures, no proclamant-les formalment, rebutjant candidats a través de mesures cautelars del tot injustificades, dintre de procediments disciplinares que fan vergonya aliena.

Amb una vintena d’expedients d’expulsió en marxa, amb delegats electes que se’n han afartat i causat baixa del sindicat, amb tot un secretariat de la sectorial d’educació que va dimitir en bloc davant el menysteniment sistemàtic per part de membres del Secretariat Nacional. La festa queda molt deslluïda.

S’ha de poder dir que la constitució de la Federació de Serveis Públics es va fer amb greus irregularitats. S’ha de poder dir que la constitució de la Federació d’Indústria es va fer saltant-se els estatuts. S’ha de poder dir que la mateixa constitució de la Comissió de Garanties es va fer saltant-se el seu propi reglament, i que no s’entén que es rebutgin candidats amb un currículum solvent només per què no son “dels seus”, després aniran dient que no hi ha candidats per culpa de la judicialització, no no, la culpa és el sectarisme.

S’ha primat el principi d’autoritat, de fet s’ha primat l’autoritarisme malaltís i acomplexat, sobre el diàleg i la participació. S’ha practicat el nepotisme amb canvis contractuals d’amagat del òrgans del sindicat, enganyant a tort i a dret per tal que s’alliberés a tal persona, parella de tal altre, en contra del parer del seu sector. Això fa que els sigui del tot impossible escoltar, debatre i revisar situacions, per tant perseveres en els errors, cas que es produeixin.

Se’ns dirà que s’auditaran els comptes quan hores d’ara son del tot incomprensibles, qualsevol amb un mínim sentit crític i quatre rudiments de comptabilitat ho pot verificar. I estem parlant d’un pressupost ja de certa importància i d’un gruix de personal assalariat i amb alliberament total que exigiria més rigor, més enllà de les obligacions legals de transparència. El que dèiem tenim uns òrgans d’assentiment, d’escolans d’amén, representants d’interessos particulars i/o partidistes.

Algun òrgan del sindicat sap res de la anomenada “caixa de resistència”? Segons declaracions públiques (El Salto Diario, 2/6/1922) tenim uns fons de reserva importants que la periodista que fa l’entrevista coneix. Quina sort tu! Algun òrgan del sindicat en té cap coneixement? La resposta és NO. Per tant o es menteix al sindicat o a la periodista en qüestió.

S’envia un correu a l’afiliació, el 2 de novembre amb la candidatura oficialista, i es diu que va ser proclamada al Consell Nacional del dia 22 d’octubre quan s’ha mantingut en secret fins el mateix dia 2 de novembre. Llavors què o a qui s’ha proclamat, misteri? Mentida rere mentida. Cal dir que és una candidatura previsible farcida d’assalariats del sindicat i clar, del mateix partit polític, alguns sense cap experiència laboral fora del sindicat, familiars, ningú de la indústria o serveis privats (fora dels propis assalariats).

Amb tanta gent manant cal preguntar-se qui farà la feina? El que està clar és que un partit polític irrellevant se’n ha fet l’amo, a falta de càrrecs públics per oferir queda l’estructura del sindicat per parasitar.

L’independentisme està vivint uns moments molt complexos i crispats fruit de l’evolució política de l’anomenat procés, d’un mal dol o no dol, de frustracions col·lectives i sobretot d’una manca d’estratègia clara. En un context així el paper del sindicat hauria de ser cabdal, cosint cohesionant des de baix, i lamentablement pel camí que porta no passarà de comparsa de part. Tanquin la porta al sortir, fora fa fred.